Segons el diccionari de l'IEC: vincle . [LC] Lligam, especialment la relació, unió, sovint subjecció, que hi ha entre dues persones. Vincle moral. El vincle conjugal. Vincles de sang.
Les persones, com els elements de la taula periòdica, som per naturalesa lliures, ens podem moure per l’univers amb les úniques limitacions de les lleis de la física i la biologia.
Com que sembla que amb aquestes lleis no n’hi ha prou, els éssers humans ens lliguem entre nosaltres, creem vincles que ens subjecten. A un territori, a altres éssers. Per assegurar l’espècie i l’estructura social.
Vincles de sang, pares, fills, germans, avis. Vincles legals, matrimoni, adopció, hipoteca. Vincles socials, amistat, església, escola, feina. Vincles d’amor , que podem associar o no amb qualsevol dels esmentats o dels que em deixo.
Els éssers humans, els homes i les dones, ens lliguem els uns als altres amb vincles de diferent naturalesa i força. Muntem xarxes a diferents nivells, diverses, interrelacionades, malles pluridimensionals entre les que ens movem i ens serveixen de referència, de brújula.
Malles socials que ens mantenen a terra, fixats a un territori, nació, poble, barri. Fixats a les relacions, als vincles que ens subjecten.
Cada vincle té un nom i unes característiques determinades, establertes i conegudes per tothom. Exigeix un comportament determinat, esperat per tothom. El pare és el pare, la mare és la mare, l’avi és l’avi, l’amic és l’amic, el company de feina és el company de feina, el veí és el veí i el creditor és el creditor.
Un lligam, una soldadura, un cargol pot ser fort o no segons el que hagi de resistir, si el comportament és el que correspon al nom i característica del vincle la tensió serà menor, segurament el vincle que correspongui no patirà.
De vegades hi ha vincles sense etiqueta, ni nom, ni instruccions, ni adjudicació de comportament. Vincles fora de normes DNI, triats i regits només per amor i voluntat.
Vincles febles, subjectes a forces i tensions que venen de la resta de la xarxa, que demana constantment la etiqueta o codi de barres tatuat al crani que acrediti la seva naturalesa i el comportament que s’espera.
Extenuant i perdedora lluita contra el codi de barres.
diumenge, 30 de desembre del 2012
Herois
En Roger és el petit de casa, bé, tampoc tant petit perquè ja té vint-i dos anys. En Marc és el seu germà gran, deu anys més gran, abans vivia amb la seva dona en un piset del carrer de Felip II, va ser prou llest per llogar-lo, si no, ara el tindria embargat i deuria la hipoteca.
Amb l’Audi A3 que va comprar-se a base de tirar cable i col•locar endolls quan l’economia anava bé, acompanya la mare a la feina a l’Hospital de Sant Pau on fa d’infermera al Servei d’Urgències.
En Marc va separar-se fa més d’un any, de fet quan va acabar-se la feina. Com que cobrava una bona part del sou en negre l’atur no donava ni pel lloguer, cadascú de nou a casa dels pares. Una separació sense traumes, sense passió. Res a repartir, ni béns ni fills. Van malvendre la nevera i la rentadora. El llit se’l va quedar ella.
La mare és forta, petitona però forta. No hi ha qui l’aguanti. Prop de la seixantena. Tret de les dues baixes maternals, ha treballat sempre. Va fer la carrera d’ATS mentre treballava d’auxiliar de clínica, després convalidacions, reciclatges, especialitzacions i una gran quantitat de malalts, uns de reixits, d’altres morts.
A casa va pujar com va poder els dos nois. L’Enric, el seu home, ajudava.
L’Enric treballava en una sucursal bancària. No anava malament. Un dia va rebre una carta del departament de personal, amb cinquanta set anys el prejubilaven. No va quedar malament en qüestió de diners, una indemnització que va servir per acabar de pagar la hipoteca de l’apartament a Calafell i el cent per cent del sou.
En Marc estudia física a la Universitat, a l'escola sempre li havien anat bé les ciències. A la Universitat és diferent, tot és més difícil. Ha anat fent amb dificultats, sense treure cap curs complet ha arribat a mig tercer i aquest any no sap que fer, no té beca ni diners per a la matrícula. Tampoc no troba feina.
Ahir en Marc va sortir amb els amics a fer unes cerveses, encara en tenen per una Xibeca al parc, ja saben com fer-s'ho perqè els municipals no els enxampin i els multin. Més tard van anar a una casa ocupada, ell amb la intenció de trobar la Maribel, una companya de classe, es van trobar i van passar la nit junts.
Avui en Marc sent que és algú. Després d’haver passat una preciosa nit amb la Maribel han esmorzat, tard i han anat a la manifestació alternativa de la vaga general. Ell i la Maribel han trencat un caixer automàtic i han calat foc a uns contenidors d’escombreries per evitar els Mossos que els corrien al darrera i, agafats de la ma, volaven pels carrers foscos i humits de la ciutat.
La vergonya és a l'altre costat, podem guanyar-los per sempre més, podem ser herois per un dia.
I
I will be king
And you
You will be queen
Though nothing
Will drive them away
We can be Heroes
Just for one day
We can be us
Just for one day
I
I can remember
Standing
By the wall
And the guns
Shot above our heads
And we kissed
As though nothing could fall
And the shame
Was on the other side
Oh we can beat them
For ever and ever
Then we can be Heroes
Just for one day
Amb l’Audi A3 que va comprar-se a base de tirar cable i col•locar endolls quan l’economia anava bé, acompanya la mare a la feina a l’Hospital de Sant Pau on fa d’infermera al Servei d’Urgències.
En Marc va separar-se fa més d’un any, de fet quan va acabar-se la feina. Com que cobrava una bona part del sou en negre l’atur no donava ni pel lloguer, cadascú de nou a casa dels pares. Una separació sense traumes, sense passió. Res a repartir, ni béns ni fills. Van malvendre la nevera i la rentadora. El llit se’l va quedar ella.
La mare és forta, petitona però forta. No hi ha qui l’aguanti. Prop de la seixantena. Tret de les dues baixes maternals, ha treballat sempre. Va fer la carrera d’ATS mentre treballava d’auxiliar de clínica, després convalidacions, reciclatges, especialitzacions i una gran quantitat de malalts, uns de reixits, d’altres morts.
A casa va pujar com va poder els dos nois. L’Enric, el seu home, ajudava.
L’Enric treballava en una sucursal bancària. No anava malament. Un dia va rebre una carta del departament de personal, amb cinquanta set anys el prejubilaven. No va quedar malament en qüestió de diners, una indemnització que va servir per acabar de pagar la hipoteca de l’apartament a Calafell i el cent per cent del sou.
En Marc estudia física a la Universitat, a l'escola sempre li havien anat bé les ciències. A la Universitat és diferent, tot és més difícil. Ha anat fent amb dificultats, sense treure cap curs complet ha arribat a mig tercer i aquest any no sap que fer, no té beca ni diners per a la matrícula. Tampoc no troba feina.
Ahir en Marc va sortir amb els amics a fer unes cerveses, encara en tenen per una Xibeca al parc, ja saben com fer-s'ho perqè els municipals no els enxampin i els multin. Més tard van anar a una casa ocupada, ell amb la intenció de trobar la Maribel, una companya de classe, es van trobar i van passar la nit junts.
Avui en Marc sent que és algú. Després d’haver passat una preciosa nit amb la Maribel han esmorzat, tard i han anat a la manifestació alternativa de la vaga general. Ell i la Maribel han trencat un caixer automàtic i han calat foc a uns contenidors d’escombreries per evitar els Mossos que els corrien al darrera i, agafats de la ma, volaven pels carrers foscos i humits de la ciutat.
La vergonya és a l'altre costat, podem guanyar-los per sempre més, podem ser herois per un dia.
I
I will be king
And you
You will be queen
Though nothing
Will drive them away
We can be Heroes
Just for one day
We can be us
Just for one day
I
I can remember
Standing
By the wall
And the guns
Shot above our heads
And we kissed
As though nothing could fall
And the shame
Was on the other side
Oh we can beat them
For ever and ever
Then we can be Heroes
Just for one day
divendres, 13 de juliol del 2012
La Nita (I)
(Recuperat de 2009)
La Nita és més aviat petita, vesteix una faldilla per sota dels genolls, damunt d’unes mitges gruixudes d’un color cru. La brusa beige amb petits brodats de flors marrons, cordada fins el coll, damunt de tot un abric de llana amb el coll rodó, més curt que la faldilla , que ha passat més hiverns que els que se li podien demanar. Els cabells per damunt les orelles sense arracades, grisos, nets, ben pentinats, una boina blanca de costat. Maquillada, la línia dels ulls, les parpelles en blau, el color de les galtes i els llavis vermells, com maquillades du les sabates blanques de mig taló, amb aquells tintura que dissimula les puntes rascades i gastades.
Quan he tornat de treballar baixava la brossa, poc a poc, molt poc a poc. Ens hem creuat al tercer pis
- Que hi ha noi, bona tarda, avui fa fred de valent n’est pas?
M’he dutxat, he fet un mos, m’he canviat i he sortit , ens hem creuat un altre cop al segon, ara ella puja després de deixar la bossa al costat del contenidor perquè no pot obrir-lo i amb un panet de Viena acabat de comprar a la ma. El seu luxe.
Quan vaig arribar a viure a aquesta escala, els primers cops que ens vam trobar al replà li vaig baixar la brossa i li vaig anar a comprar el panet o la mica de llegum del sopar o del dinar de demà, i la Nita somreia agraïda i se’n tornava cap a casa trista perquè aquell dia no veuria el carrer.
Vaig trigar en adonar-me’n que per ella era el fet més important del dia, el que li donava sentit i ara em somriu sense haver-me d’agrair res.
La Nita va tornar de França a finals dels cinquanta quan els seus pares varen decidir que ja n’hi havia prou. Van deixar una ciutat petita de províncies per instal•lar-se a un pis petit de Sants, tercer amb entresol i principal, menjador, cuina, vàter i dues habitacions, una més gran, que havia estat la dels pares i l’altra més petita, que era i continua sent la seva.
Sort que en Joan, que ara es diu Jean, el seu germà gran va quedar-se a França, si no, no hi haguessin cabut.
Damunt del bufet hi té les fotografies, dels pares, del Joan i la Mireille el dia del seu casament, i els nens, que ho eren quan la guerra d’Indoxina on va quedar l'oncle. Parlava el català de casa i el francès de l’escola i del carrer, en poc temps va aprendre el castellà que calia per poder treballar i desenvolupar-se en aquella Barcelona.
I així va trobar feina a una editorial, s’encarregava de la correspondència i tot el que tenia a veure amb les relacions amb els representants de França, Bèlgica i Suïssa.
El tramvia i el despatx, any rera any, carta rera carta, trucada rera trucada, fins que les cartes van minvar i el telèfon va emmudir i la feina es va acabar. Ja no hi ha més feina per una dona ja carregada d’anys.
Ni marit ni fills, en Marià era casat.
Al colmado, a la fleca, a la coral de la parròquia l’apreciaven, els feia gràcia el seu accent i els seus modals tan pulcres, sempre bon dia, bona tarda, sisplau, gràcies o mercí, passi-ho bé, i la seva boina de costat, tan polida.
La Nita és més aviat petita, vesteix una faldilla per sota dels genolls, damunt d’unes mitges gruixudes d’un color cru. La brusa beige amb petits brodats de flors marrons, cordada fins el coll, damunt de tot un abric de llana amb el coll rodó, més curt que la faldilla , que ha passat més hiverns que els que se li podien demanar. Els cabells per damunt les orelles sense arracades, grisos, nets, ben pentinats, una boina blanca de costat. Maquillada, la línia dels ulls, les parpelles en blau, el color de les galtes i els llavis vermells, com maquillades du les sabates blanques de mig taló, amb aquells tintura que dissimula les puntes rascades i gastades.
Quan he tornat de treballar baixava la brossa, poc a poc, molt poc a poc. Ens hem creuat al tercer pis
- Que hi ha noi, bona tarda, avui fa fred de valent n’est pas?
M’he dutxat, he fet un mos, m’he canviat i he sortit , ens hem creuat un altre cop al segon, ara ella puja després de deixar la bossa al costat del contenidor perquè no pot obrir-lo i amb un panet de Viena acabat de comprar a la ma. El seu luxe.
Quan vaig arribar a viure a aquesta escala, els primers cops que ens vam trobar al replà li vaig baixar la brossa i li vaig anar a comprar el panet o la mica de llegum del sopar o del dinar de demà, i la Nita somreia agraïda i se’n tornava cap a casa trista perquè aquell dia no veuria el carrer.
Vaig trigar en adonar-me’n que per ella era el fet més important del dia, el que li donava sentit i ara em somriu sense haver-me d’agrair res.
La Nita va tornar de França a finals dels cinquanta quan els seus pares varen decidir que ja n’hi havia prou. Van deixar una ciutat petita de províncies per instal•lar-se a un pis petit de Sants, tercer amb entresol i principal, menjador, cuina, vàter i dues habitacions, una més gran, que havia estat la dels pares i l’altra més petita, que era i continua sent la seva.
Sort que en Joan, que ara es diu Jean, el seu germà gran va quedar-se a França, si no, no hi haguessin cabut.
Damunt del bufet hi té les fotografies, dels pares, del Joan i la Mireille el dia del seu casament, i els nens, que ho eren quan la guerra d’Indoxina on va quedar l'oncle. Parlava el català de casa i el francès de l’escola i del carrer, en poc temps va aprendre el castellà que calia per poder treballar i desenvolupar-se en aquella Barcelona.
I així va trobar feina a una editorial, s’encarregava de la correspondència i tot el que tenia a veure amb les relacions amb els representants de França, Bèlgica i Suïssa.
El tramvia i el despatx, any rera any, carta rera carta, trucada rera trucada, fins que les cartes van minvar i el telèfon va emmudir i la feina es va acabar. Ja no hi ha més feina per una dona ja carregada d’anys.
Ni marit ni fills, en Marià era casat.
Al colmado, a la fleca, a la coral de la parròquia l’apreciaven, els feia gràcia el seu accent i els seus modals tan pulcres, sempre bon dia, bona tarda, sisplau, gràcies o mercí, passi-ho bé, i la seva boina de costat, tan polida.
En Marcel (III) 1
La Mossa se li va llençar al damunt després que el seu company li hagués fet caure el ganivet d’un cop de porra al braç.
Hostia puta! Però si no té nas! Va cridar fastiguejada.
Amb el genoll a l’esquena per immobilitzar-lo li posava les manilles pel darrera, dessota la cara ensangonada se’n va adonar que en Marcel no tenia nas.
Donava cops de cap al terra lluitant amb la força professional que l’enclastava al terra, cridant amb una veu tan aguda com un ocellet caigut del niu , semblaven paraules però era absolutament inintel•ligible.
De jove tenia per costum anar a passar les nits al bar “La Orquídea”, a baix de tot del Torrent de les Flors. La samarreta ben arrapada i curta, texans acampanats, la bragueta lligada amb un cordó i bambes Victòria, els cabells llargs i arrissat afro. Unes cerveses, uns porrets i bon rock. De vegades fins i tot queia algun polvo.
Allà va conèixer la Trini, aquella rossa del Clipper, el bar del davant, on feia el carajillo cada matí quan sortia de casa. Ja s’hi havia fixat en una dona com la Trini, però no havia passat de mirar-la. Un vespre va aparèixer per La Orquídea amb la Mercè, la germana petita d’un amic, havien anat al cine, al Delícias i després una copa i una mica de ball.
Arraconada, amagant-se dins seu, amb l’esquena enganxada a la paret, fent-se petita, plorava amb el cap baix una dona morena, prima, molt prima amb una minúscula faldilla per un cos minúscul, unes pupil•les més grans que els mateixos ulls, dirigint la mirada cap en Marcel però sense veure’l.
Aquell mateix vespre es van embolicar. Tots dos tenien una certa experiència, s’ho van passar d’allò més bé. Sonava Led Zeppelin,” Whole lotta Love”.
La Trini va durar uns mesos, va desaparèixer del barri, ja no la veia al Clipper ni havia tornat a posar els peus a La Orquídea. La Mercè va dir-li que havia marxat al Marroc amb un francès que havia conegut aquell estiu a la platja de Castelldefels.
Al menjador seia un home més gran, abatut, amb cabells llargs, blancs, brut de sang que, estorat, es tocava tot el cos i es mirava sota la camisa buscant les ferides. No n’hi havia cap. La sang no era d’ell.
Trapis i més trapis.
Amb la Manoli van anar a buscar un quilet de cavall a Marsella, no se’n podien estar i, unes ratlles, un xut i quilòmetres amb un casset de Los Suaves, ¡Peligrosa María!. Un avançament no va sortir bé, va xocar amb una furgoneta que va rebentar la part dreta del cotxe, adéu Manoli, adéu aquella cara tan bonica d’en Marcel. Va tenir sort. Uns quants ossos trencats i part de la cara, el nas. Quan va arribar la policia va trobar dos cadàvers, un home mutilat i res més, ni quilets ni hòsties. Es veu que no viatjaven sols.
Van baixar en Marcel emmanillat i ensangonat en llitera per les escales, els veïns miraven per portes mig obertes, uns deien pobre noi!, altres contents, ja n’hi ha prou de camells! Satisfets perquè semblava que s’havia acabat la desfilada de ionquis per aquella escala.
A la porta del davant la Mercè, amb les nenes agafades a les cames, espantades, no deia res. Feia temps que havia reconegut el Marcel de La Orquídea, aquell que era tan guapo que s’havia embolicat amb la Trini abans que ella marxés. Ell no la va reconèixer ni ella li va dir.
Hostia puta! Però si no té nas! Va cridar fastiguejada.
Amb el genoll a l’esquena per immobilitzar-lo li posava les manilles pel darrera, dessota la cara ensangonada se’n va adonar que en Marcel no tenia nas.
Donava cops de cap al terra lluitant amb la força professional que l’enclastava al terra, cridant amb una veu tan aguda com un ocellet caigut del niu , semblaven paraules però era absolutament inintel•ligible.
De jove tenia per costum anar a passar les nits al bar “La Orquídea”, a baix de tot del Torrent de les Flors. La samarreta ben arrapada i curta, texans acampanats, la bragueta lligada amb un cordó i bambes Victòria, els cabells llargs i arrissat afro. Unes cerveses, uns porrets i bon rock. De vegades fins i tot queia algun polvo.
Allà va conèixer la Trini, aquella rossa del Clipper, el bar del davant, on feia el carajillo cada matí quan sortia de casa. Ja s’hi havia fixat en una dona com la Trini, però no havia passat de mirar-la. Un vespre va aparèixer per La Orquídea amb la Mercè, la germana petita d’un amic, havien anat al cine, al Delícias i després una copa i una mica de ball.
Arraconada, amagant-se dins seu, amb l’esquena enganxada a la paret, fent-se petita, plorava amb el cap baix una dona morena, prima, molt prima amb una minúscula faldilla per un cos minúscul, unes pupil•les més grans que els mateixos ulls, dirigint la mirada cap en Marcel però sense veure’l.
Aquell mateix vespre es van embolicar. Tots dos tenien una certa experiència, s’ho van passar d’allò més bé. Sonava Led Zeppelin,” Whole lotta Love”.
La Trini va durar uns mesos, va desaparèixer del barri, ja no la veia al Clipper ni havia tornat a posar els peus a La Orquídea. La Mercè va dir-li que havia marxat al Marroc amb un francès que havia conegut aquell estiu a la platja de Castelldefels.
Al menjador seia un home més gran, abatut, amb cabells llargs, blancs, brut de sang que, estorat, es tocava tot el cos i es mirava sota la camisa buscant les ferides. No n’hi havia cap. La sang no era d’ell.
Trapis i més trapis.
Amb la Manoli van anar a buscar un quilet de cavall a Marsella, no se’n podien estar i, unes ratlles, un xut i quilòmetres amb un casset de Los Suaves, ¡Peligrosa María!. Un avançament no va sortir bé, va xocar amb una furgoneta que va rebentar la part dreta del cotxe, adéu Manoli, adéu aquella cara tan bonica d’en Marcel. Va tenir sort. Uns quants ossos trencats i part de la cara, el nas. Quan va arribar la policia va trobar dos cadàvers, un home mutilat i res més, ni quilets ni hòsties. Es veu que no viatjaven sols.
Van baixar en Marcel emmanillat i ensangonat en llitera per les escales, els veïns miraven per portes mig obertes, uns deien pobre noi!, altres contents, ja n’hi ha prou de camells! Satisfets perquè semblava que s’havia acabat la desfilada de ionquis per aquella escala.
A la porta del davant la Mercè, amb les nenes agafades a les cames, espantades, no deia res. Feia temps que havia reconegut el Marcel de La Orquídea, aquell que era tan guapo que s’havia embolicat amb la Trini abans que ella marxés. Ell no la va reconèixer ni ella li va dir.
dilluns, 9 de juliol del 2012
La Iguana
Un senyor a l’edat de la jubilació, prim, molt prim, tant que li destaquen les venes de l’espatlla al tors nu, arrugat, mot arrugat i amb els cabells llargs i sembla que rosos.
Texans, extremadament baixos i botes. Camina malament, una lesió al maluc li ha deixat marques evidents.
Va acompanyat de quatre amics, grans, al metro m’aixecaria per cedir-los hi el seient.
Em diu que vol ser el meu gos, clarament, ben fort. Corre prenent embranzida i es llença de cap al buit. Uns metres més avall hi té milers de persones que volen ser el seu gos, dels que, els més propers, ha de ser els encarregats d`esmorteïr l’impacte amb els seus braços, amanyagar-lo i ballar amb ell.
Però no passa el que s’esperava i aquest venerable senyor pica amb la seva boca amb algun cap o puny, cau al terra i desapareix per uns moments del mon exterior, li llencen una tovallola i uns segons després puja unes escales i torna a l’existència encaparrat en que vol ser el meu gos mentre li vessa sang dels llavis sobre el pit.
Hem tingut sort, avui no s’ha tallat amb ampolles trencades.
Aquest senyor, tenim la oportunitat de veure’l a la tele uns quants cops al dia en l’anunci de perfum Paco Rabane, tot glamour.
Es diu James Osterbergest, més conegut com Iggy Pop, la Iguana de Detroit.
Continua amb els mateixos gestos i trucs de fa trenta anys, o quaranta, quan era un noi rebel de barriada de ciutat obrera, que no veia futur i es castigava, (vull ser el teu gos).
Continua llepant-se les crostes o es una farsa?
Em va agradar el concert, m’agrada el rock, és la meva cultura, el que no sé és si cal ser en Peter Pan, no evolucionar ni créixer un mil•límetre.
Amb Gogol Bordello em va fer l’efecte que es pot evolucionar sense renunciar a ser. Vaig trobar més veritat en una cançó d’ells que a totes les cicatrius de la iguana.
Texans, extremadament baixos i botes. Camina malament, una lesió al maluc li ha deixat marques evidents.
Va acompanyat de quatre amics, grans, al metro m’aixecaria per cedir-los hi el seient.
Em diu que vol ser el meu gos, clarament, ben fort. Corre prenent embranzida i es llença de cap al buit. Uns metres més avall hi té milers de persones que volen ser el seu gos, dels que, els més propers, ha de ser els encarregats d`esmorteïr l’impacte amb els seus braços, amanyagar-lo i ballar amb ell.
Però no passa el que s’esperava i aquest venerable senyor pica amb la seva boca amb algun cap o puny, cau al terra i desapareix per uns moments del mon exterior, li llencen una tovallola i uns segons després puja unes escales i torna a l’existència encaparrat en que vol ser el meu gos mentre li vessa sang dels llavis sobre el pit.
Hem tingut sort, avui no s’ha tallat amb ampolles trencades.
Aquest senyor, tenim la oportunitat de veure’l a la tele uns quants cops al dia en l’anunci de perfum Paco Rabane, tot glamour.
Es diu James Osterbergest, més conegut com Iggy Pop, la Iguana de Detroit.
Continua amb els mateixos gestos i trucs de fa trenta anys, o quaranta, quan era un noi rebel de barriada de ciutat obrera, que no veia futur i es castigava, (vull ser el teu gos).
Continua llepant-se les crostes o es una farsa?
Em va agradar el concert, m’agrada el rock, és la meva cultura, el que no sé és si cal ser en Peter Pan, no evolucionar ni créixer un mil•límetre.
Amb Gogol Bordello em va fer l’efecte que es pot evolucionar sense renunciar a ser. Vaig trobar més veritat en una cançó d’ells que a totes les cicatrius de la iguana.
dissabte, 16 de juny del 2012
Orfes o lliures?
Fa un parel de dies, a Santa Coloma de Gramenet, prop del mercat del Singuerlín, un home afable, a la seixantena, va entregar-me un opuscle en el que em convidava a unir-me a la “Jornada de lluita per la vaga general el 15 de juny” . amb l’eslógan “Fora de la OTAN, fora la UE i fora l’Euro!”
Aquest full anava signat pels Joves Comunistes del Poble Català/Partit Comunista del Poble de Catalunya. He de reconèixer que en desconeixia la seva existencia.
Fa uns anys, al capitalisme salvatge s'hi enfrontava el Marxisme en totes les seves variants, la por del poder a una “revolució bolxevic” i la pressió dels països comunistas va anar creant l’estat de benestar europeu.
Alguns diran que aixó no és cert, que va ser creat per l’humanisme cristià. Jo no m’ho crec, o bé aquest humanisme cristià va trigar 19 segles en reaccionar.
Poc a poc vam anar coneixent l’estalinisme, el maoisme o el castrisme, que lluny de treballar per la igualtat i la llibertat ho feien pel manteniment de l’elit, amb tanta o més crueltat que a les dictadures occidentals. (No crec que Ceucescu tingués res a envejar a Franco).
I poc a poc les esquerres demócrates van abjurar del marxisme al temps que queia el somni marxista de l’home nou i la Unió Soviética.
Això ens va deixar orfes o, potser, lliures.
Sense presssió ni interior ni exterior el neoliberalisme, que no és més que la llei de la selva, s’imposa i es menja el que les clases populars i obreres havien esgarrepat, imposant la por i allunyant les responsabilitats de manera que els governants no passen de simples encarregats i els governs de gestories .
Por de la gran productivitat dels esclaus exmaoistes.
Només ens queda fer cas de John Cale i no entrar dócilment en aquesta nit.
PD. Busqueu” Do not go gente into that good night” de John Cale al Youtube.
Aquest full anava signat pels Joves Comunistes del Poble Català/Partit Comunista del Poble de Catalunya. He de reconèixer que en desconeixia la seva existencia.
Fa uns anys, al capitalisme salvatge s'hi enfrontava el Marxisme en totes les seves variants, la por del poder a una “revolució bolxevic” i la pressió dels països comunistas va anar creant l’estat de benestar europeu.
Alguns diran que aixó no és cert, que va ser creat per l’humanisme cristià. Jo no m’ho crec, o bé aquest humanisme cristià va trigar 19 segles en reaccionar.
Poc a poc vam anar coneixent l’estalinisme, el maoisme o el castrisme, que lluny de treballar per la igualtat i la llibertat ho feien pel manteniment de l’elit, amb tanta o més crueltat que a les dictadures occidentals. (No crec que Ceucescu tingués res a envejar a Franco).
I poc a poc les esquerres demócrates van abjurar del marxisme al temps que queia el somni marxista de l’home nou i la Unió Soviética.
Això ens va deixar orfes o, potser, lliures.
Sense presssió ni interior ni exterior el neoliberalisme, que no és més que la llei de la selva, s’imposa i es menja el que les clases populars i obreres havien esgarrepat, imposant la por i allunyant les responsabilitats de manera que els governants no passen de simples encarregats i els governs de gestories .
Por de la gran productivitat dels esclaus exmaoistes.
Només ens queda fer cas de John Cale i no entrar dócilment en aquesta nit.
PD. Busqueu” Do not go gente into that good night” de John Cale al Youtube.
dimarts, 22 de maig del 2012
Mackie Messer
Fa uns dies que no acaba d’engegar el nou post Lluís (III), hi ha massa soroll al voltant.
Avui classe d’estadística: Allò tan antic de si jo tinc dos pollastres i tu no en tens cap, en tenim un cada un.
Segons Unicef un 25 per cent dels nens d’espanya (en minúscula) son en situació de pobresa. Això vol dir que un de cada quatre nens no menja prou, té fred a l’hivern i la seva formació, com el seu creixement serà deficient.
Com que sabem que no hi ha pobres que visquin a Pedralbes ni a Matadepera, per exemple i d’acord amb la llei del pollastre inversa, resulta que hi ha barris al nostre voltant on una pila de nens tenen fred i gana. Oi que sona malament, oi que sembla demagògia?
Al diari parlen de les “semanas caribeñas” del Sr. Dívar ( President del Tribunal suprem) i les seves escapades a Marbella i Ceuta, amb escolta clar.
De Don JC I El Campechano i la seva familia de frikis.
Al mateix diari, o noticiari o telenotícies parlen de Bankia i Rato i la seva intervenció, de Bankia, no de Rato. La seva entrada a Borsa amb les pèrdues amagades per Rato (Ministre d’Aznar), Caja de Madrid, dirigida fins fa poc pel Sr. Blesa (Company de classe i amic de la infància d'Aznar) Bancaixa, dels Senyors Olivas i Camps (Dos Presidents del País Valencià). La CAM del Sr. Zaplana (Ministre d’Aznar i President del País Valencià).
Del dèficit amagat , sota les catifes?, al País Valencià, Castella Lleó i Madrid, Madrid d’Esperanza Aguirre, Ministre d’Aznar i de qui va ser el seu conseller Beteta , el responsable de controlar el correcte comportament financer de les Comunitats Autònomes (abans províncies) al govern del President Rajoy (Ministre d’Aznar). Ministres d’economia com el Sr De Guindos , Secretari d’Estat d’Economia del govern Aznar i antic assessor per Europa de Lehman Brothers i d’hisenda com Cristóbal Montoro, Ministre amb Aznar.
També parlen de les participacions industrials de Bankia, que no s’han venut per fer front al seu dèficit, la matriu d’Iberia, ACS i Florentino Pérez. De l’Aeroport de Barajas,de l’ AVE,del Pla Hidràulic.
Ah! el fitxatge de Cristiano Ronaldo finançat per Caja Madrid.
Tot això, totes aquestes pèrdues , convenientment sufragades amb els nostres diners, els que els treballadors confiem als governants, a l’Estat perquè tingui curà del bé comú, comú, de tots.
I tota aquesta colla de gent té alguna cosa en comú, sobrada preparació intel•lectual i professional, gran sobèrbia, catolicisme provat, utilitzen sovint paraules com Constitució o Espanya, s’han “forrat” amb pèrdues a les empreses que han gestionat, públiques o privades amb guanys privats i pèrdues públiques.
I Aznar al "Palco delk Bernabeu" amb Florentino Pérez.
Podriem parlar d’altres, en Millet, de la gestoria que es el govern de Catalunya, de Catalunya Caixa, del Banc d’Espanya, de la CNMV, de Bono, Zapatero, González, els sindicalistes consellers de caixes d'estalvis...
S’ha acabat la festa! diuen, vivíem pel damunt de les nostres possibilitats, diuen. Ara retallar, retallar educació, retallar sanitat, retallar serveis socials, retallar R+D+I, els nostres diners tenen altres destins i que els nostres joves vagin a Alemanya o Anglaterra a cercar feina, o també al Marroc.
Però el més greu és que una pila de nens i nenes tenen gana i fred i sense perspectives de futur. Es veu que han de pagar la festa de les llotges.
Penso en el Mackie Messer, Mack The Knife, Macky Navaja, Macki el Navalla, no el d’en Rubianes, el sòrdid i macabre Mackie de Brecht i Weill.
Avui classe d’estadística: Allò tan antic de si jo tinc dos pollastres i tu no en tens cap, en tenim un cada un.
Segons Unicef un 25 per cent dels nens d’espanya (en minúscula) son en situació de pobresa. Això vol dir que un de cada quatre nens no menja prou, té fred a l’hivern i la seva formació, com el seu creixement serà deficient.
Com que sabem que no hi ha pobres que visquin a Pedralbes ni a Matadepera, per exemple i d’acord amb la llei del pollastre inversa, resulta que hi ha barris al nostre voltant on una pila de nens tenen fred i gana. Oi que sona malament, oi que sembla demagògia?
Al diari parlen de les “semanas caribeñas” del Sr. Dívar ( President del Tribunal suprem) i les seves escapades a Marbella i Ceuta, amb escolta clar.
De Don JC I El Campechano i la seva familia de frikis.
Al mateix diari, o noticiari o telenotícies parlen de Bankia i Rato i la seva intervenció, de Bankia, no de Rato. La seva entrada a Borsa amb les pèrdues amagades per Rato (Ministre d’Aznar), Caja de Madrid, dirigida fins fa poc pel Sr. Blesa (Company de classe i amic de la infància d'Aznar) Bancaixa, dels Senyors Olivas i Camps (Dos Presidents del País Valencià). La CAM del Sr. Zaplana (Ministre d’Aznar i President del País Valencià).
Del dèficit amagat , sota les catifes?, al País Valencià, Castella Lleó i Madrid, Madrid d’Esperanza Aguirre, Ministre d’Aznar i de qui va ser el seu conseller Beteta , el responsable de controlar el correcte comportament financer de les Comunitats Autònomes (abans províncies) al govern del President Rajoy (Ministre d’Aznar). Ministres d’economia com el Sr De Guindos , Secretari d’Estat d’Economia del govern Aznar i antic assessor per Europa de Lehman Brothers i d’hisenda com Cristóbal Montoro, Ministre amb Aznar.
També parlen de les participacions industrials de Bankia, que no s’han venut per fer front al seu dèficit, la matriu d’Iberia, ACS i Florentino Pérez. De l’Aeroport de Barajas,de l’ AVE,del Pla Hidràulic.
Ah! el fitxatge de Cristiano Ronaldo finançat per Caja Madrid.
Tot això, totes aquestes pèrdues , convenientment sufragades amb els nostres diners, els que els treballadors confiem als governants, a l’Estat perquè tingui curà del bé comú, comú, de tots.
I tota aquesta colla de gent té alguna cosa en comú, sobrada preparació intel•lectual i professional, gran sobèrbia, catolicisme provat, utilitzen sovint paraules com Constitució o Espanya, s’han “forrat” amb pèrdues a les empreses que han gestionat, públiques o privades amb guanys privats i pèrdues públiques.
I Aznar al "Palco delk Bernabeu" amb Florentino Pérez.
Podriem parlar d’altres, en Millet, de la gestoria que es el govern de Catalunya, de Catalunya Caixa, del Banc d’Espanya, de la CNMV, de Bono, Zapatero, González, els sindicalistes consellers de caixes d'estalvis...
S’ha acabat la festa! diuen, vivíem pel damunt de les nostres possibilitats, diuen. Ara retallar, retallar educació, retallar sanitat, retallar serveis socials, retallar R+D+I, els nostres diners tenen altres destins i que els nostres joves vagin a Alemanya o Anglaterra a cercar feina, o també al Marroc.
Però el més greu és que una pila de nens i nenes tenen gana i fred i sense perspectives de futur. Es veu que han de pagar la festa de les llotges.
Penso en el Mackie Messer, Mack The Knife, Macky Navaja, Macki el Navalla, no el d’en Rubianes, el sòrdid i macabre Mackie de Brecht i Weill.
dijous, 17 de maig del 2012
Mandra
Cap a 1964 en Kennedy estaba de moda, feia poc que l’havien matat.
Escola nova, per a mi, a ella li quedaba ben poc per a ser enderrocada i que tots els seus habitants es traslladéssin a un edifici nou que havia de ser La Salle de Gràcia i Josepets.
A més a més de les hores lectives teniem unes hores de deures. El profesor, un tal Sr. Rodríguez, també llogater o encarregat de la cantina de l’escola, ens vigilava i dic vigilava perquè era clar que la natura no l’havia cridat pel camí de l’ensenyament.
Feiem els deures en un raonable silenci, en lloc de parlar ens passavem notes i si t’enxampaven ja podies preparar el palmell de la mà.
Un dia vaig acabar els deures abans de temps i per esperar que es fes l’hora, vaig treure de la cartera un llibret, una resumida i senzilla biografia d’en John F.Kennedy. Ara, de lluny em sembla precoç i, fins i tot, procaç.
El tal Rodríguez, trencant el silenci i l’armonia de l’aula em va escridassar d’una manera forassenyada:
- Que haces leyendo!
- Es que me has visto alguna vez leer en clase?
No em sento capacitat per fer l’anàlisi psicològica que es mereix tal fet, tal personatge.
Aquesta és la primera lliçó que vaig aprendre als “hermanos”. (a les monges ja em van ensenyar que si no ens portàvem bé ens durien amb en Fidel Castro que “Se come a los niños”).
- Però que fas! Es que vols ficar-te en un embolic, sí, d’acord, que el Fiscal Superior de l’Estat hagi dit que el que ha de fer la gent es preparar-se per a l’autodefensa no està bé.
- Però el que he escrit que et sembla? Sortiria a les Cartes al Director?
- D’acord que no està bé el que diu aquest home, que es un malparit i que ho expliques molt bé, però tu no et busquis problemes, mira l’avi!
- I amb tot això que vols dir? Quin sentit li busques?
- Bé només vull explicar una història, ajuntar quatre paraules, ben bé no ho sé.
- Es que no li trobo sentit, el Titín encara, està penjat, escriu poemes romàntics en paper fi de colors per a dones “ bellísimas” i els guarda en caixes de purets.
- Bé, jo...
- I segur que això ja ho ha fet algú altre.
La ignorància, la por, la inseguretat, qualsevol aliment és bò perquè es faci forta i creixí, la mandra és omnívora.
Escola nova, per a mi, a ella li quedaba ben poc per a ser enderrocada i que tots els seus habitants es traslladéssin a un edifici nou que havia de ser La Salle de Gràcia i Josepets.
A més a més de les hores lectives teniem unes hores de deures. El profesor, un tal Sr. Rodríguez, també llogater o encarregat de la cantina de l’escola, ens vigilava i dic vigilava perquè era clar que la natura no l’havia cridat pel camí de l’ensenyament.
Feiem els deures en un raonable silenci, en lloc de parlar ens passavem notes i si t’enxampaven ja podies preparar el palmell de la mà.
Un dia vaig acabar els deures abans de temps i per esperar que es fes l’hora, vaig treure de la cartera un llibret, una resumida i senzilla biografia d’en John F.Kennedy. Ara, de lluny em sembla precoç i, fins i tot, procaç.
El tal Rodríguez, trencant el silenci i l’armonia de l’aula em va escridassar d’una manera forassenyada:
- Que haces leyendo!
- Es que me has visto alguna vez leer en clase?
No em sento capacitat per fer l’anàlisi psicològica que es mereix tal fet, tal personatge.
Aquesta és la primera lliçó que vaig aprendre als “hermanos”. (a les monges ja em van ensenyar que si no ens portàvem bé ens durien amb en Fidel Castro que “Se come a los niños”).
- Però que fas! Es que vols ficar-te en un embolic, sí, d’acord, que el Fiscal Superior de l’Estat hagi dit que el que ha de fer la gent es preparar-se per a l’autodefensa no està bé.
- Però el que he escrit que et sembla? Sortiria a les Cartes al Director?
- D’acord que no està bé el que diu aquest home, que es un malparit i que ho expliques molt bé, però tu no et busquis problemes, mira l’avi!
- I amb tot això que vols dir? Quin sentit li busques?
- Bé només vull explicar una història, ajuntar quatre paraules, ben bé no ho sé.
- Es que no li trobo sentit, el Titín encara, està penjat, escriu poemes romàntics en paper fi de colors per a dones “ bellísimas” i els guarda en caixes de purets.
- Bé, jo...
- I segur que això ja ho ha fet algú altre.
La ignorància, la por, la inseguretat, qualsevol aliment és bò perquè es faci forta i creixí, la mandra és omnívora.
dilluns, 14 de maig del 2012
En Manel (II)
A l’escola no ho passava gaire bé, s’avorria i els mestres ja no s’hi esforçaven. Al pati era l’amo, era dels que creixen més aviat, el que xutava més fort, el que picava més fort.
Quan tornàvem a casa, després de la partida de xapes amb les clavegueres com a porteries, ell es quedava a la Plaça Rovira, amb una colla de nois més grans i fins i tot hi havia noies. Es veu que mentre arribés a casa a l’hora de sopar ja anava bé. Fatxenda i orgullós, estarrufat com un gall d’indi, ens explicava com dissabte a la tarda va anar al cine amb aquella rossa de la minifaldilla, com l’havia besat amb llengua i li havia tocat les tetes. Era el nostre heroi.
En Manel deixa damunt del taulell un bitllet de vint.
- tu, un carajillo de conyac i canvi per la màquina!
Tot i que hi esmerça un munt d’hores a aquella barra, no sap el nom del xinès que acaba d’agafar el bar, tampoc no li importa una merda. Aquell bar era el Clipper , el del davant de casa, del Marià i la Carme, que tenien aquella filla rossa que estava tant bona.
Un euro per la ranura, ara dos, ara set, ara en guanyo sis, ara en perdo vuit, ara en guanyo dos. En Manel surt a fumar, merda de país, en el que un home no pot fotre’s un carajillo i fumar un cigarro al bar com s’ha fet sempre.
- Tu, surto a fumar, que ningú em toqui la màquina, que està calenta.
Es va casar amb l’amiga de la rossa, la Mercè, que treballava de dependenta a la drogueria del Carrer Gran. Era més baixeta que la rossa i tenia els pits més petits, duia la faldilla encara més curta i es pintava d’una manera que la feia més gran i, sobretot, es va quedar amb la colla i al barri que en Manel tenia apamat.
Mentre fuma al carrer amb el got a la ma saluda la Nita que pasa pel davant del bar i diu fluixet:
- Collons de vella, no s’aguanta els pets.
Amb en Carles, el manetes, van muntar un petit taller de cotxes. Es dedicaven, en Carles, a reparar cotxes vells que ell havia comprat per quatre duros i vendre’ls per cinc. Els anava bé. Cada cop venien més cotxes i fins i tot van llogar un taller més gran i van agafar el seu cunyat per fer feina amb ells. Van néixer les nenes, com que els calien més diners van apujar els preus de venda dels cotxes alhora que els compraven en pitjor estat i ajustaven les reparacions.
Dos, cinc, set euros, en guanyo vuit, ara en perdo deu. En queden dos.
- Tú, un carajillo de conyac!
Surt a fumar i torna a veure la Nita, de tornada amb un panet a la mà. Aquest cop fa com que no la veu.
L’economia anava bé, pel país, no pas per ell. Cada cop menys gent volia aquells cotxes vells que ara, a més havien de passar l’ITV, cosa que feia impossibles els tripijocs de les pseudoreparacions i els recautxutats. Van deixar a deure uns quants lloguers del local, un parell de cotxes vells i sis mesos de sou del seu cunyat. Això la Mercè no ho va aguantar i va marxar amb les nenes. Collons, bé que em volia quan hi havia diners per roba, sopars i vacances.
Va poder-se quedar una petita furgoneta i fer repartiment urgent per farmàcies fins que va tombar un fanal i la va rebentar. Tant se val, amb quatre copes al damunt ni furgoneta ni carnet ni repartiment.
Deixa els diners damunt la barra i marxa gratant-se la barba de tres dies
- Hostia tú, potser que demà m'afaiti.
Quan tornàvem a casa, després de la partida de xapes amb les clavegueres com a porteries, ell es quedava a la Plaça Rovira, amb una colla de nois més grans i fins i tot hi havia noies. Es veu que mentre arribés a casa a l’hora de sopar ja anava bé. Fatxenda i orgullós, estarrufat com un gall d’indi, ens explicava com dissabte a la tarda va anar al cine amb aquella rossa de la minifaldilla, com l’havia besat amb llengua i li havia tocat les tetes. Era el nostre heroi.
En Manel deixa damunt del taulell un bitllet de vint.
- tu, un carajillo de conyac i canvi per la màquina!
Tot i que hi esmerça un munt d’hores a aquella barra, no sap el nom del xinès que acaba d’agafar el bar, tampoc no li importa una merda. Aquell bar era el Clipper , el del davant de casa, del Marià i la Carme, que tenien aquella filla rossa que estava tant bona.
Un euro per la ranura, ara dos, ara set, ara en guanyo sis, ara en perdo vuit, ara en guanyo dos. En Manel surt a fumar, merda de país, en el que un home no pot fotre’s un carajillo i fumar un cigarro al bar com s’ha fet sempre.
- Tu, surto a fumar, que ningú em toqui la màquina, que està calenta.
Es va casar amb l’amiga de la rossa, la Mercè, que treballava de dependenta a la drogueria del Carrer Gran. Era més baixeta que la rossa i tenia els pits més petits, duia la faldilla encara més curta i es pintava d’una manera que la feia més gran i, sobretot, es va quedar amb la colla i al barri que en Manel tenia apamat.
Mentre fuma al carrer amb el got a la ma saluda la Nita que pasa pel davant del bar i diu fluixet:
- Collons de vella, no s’aguanta els pets.
Amb en Carles, el manetes, van muntar un petit taller de cotxes. Es dedicaven, en Carles, a reparar cotxes vells que ell havia comprat per quatre duros i vendre’ls per cinc. Els anava bé. Cada cop venien més cotxes i fins i tot van llogar un taller més gran i van agafar el seu cunyat per fer feina amb ells. Van néixer les nenes, com que els calien més diners van apujar els preus de venda dels cotxes alhora que els compraven en pitjor estat i ajustaven les reparacions.
Dos, cinc, set euros, en guanyo vuit, ara en perdo deu. En queden dos.
- Tú, un carajillo de conyac!
Surt a fumar i torna a veure la Nita, de tornada amb un panet a la mà. Aquest cop fa com que no la veu.
L’economia anava bé, pel país, no pas per ell. Cada cop menys gent volia aquells cotxes vells que ara, a més havien de passar l’ITV, cosa que feia impossibles els tripijocs de les pseudoreparacions i els recautxutats. Van deixar a deure uns quants lloguers del local, un parell de cotxes vells i sis mesos de sou del seu cunyat. Això la Mercè no ho va aguantar i va marxar amb les nenes. Collons, bé que em volia quan hi havia diners per roba, sopars i vacances.
Va poder-se quedar una petita furgoneta i fer repartiment urgent per farmàcies fins que va tombar un fanal i la va rebentar. Tant se val, amb quatre copes al damunt ni furgoneta ni carnet ni repartiment.
Deixa els diners damunt la barra i marxa gratant-se la barba de tres dies
- Hostia tú, potser que demà m'afaiti.
dissabte, 12 de maig del 2012
Paisatges, amor i respecte
Ahir o abans d’ahir vaig llegar uns titulars: Vargas Llosa deia que, gràcies a la modernitat, les corridas de toros tornarien a Catalunya i desapareixeria el nacionalisme català. Ho deien ell i Sánchez Drago, aquell que se'n ventava que al Japó s’ho feia amb nenes.
No vaig llegir-ne més, quina mandra! una altre vegada el Vargas Llosa amb el mateix rotllo.
Avui hi ha un article de l’Albert Om al diari Ara sobre el “tema” i que titula “Quina mandra”, curiós.
Sempre m’ha semblat extravagant que algú digui que als anys setanta Barcelona era una cosa així com la capital del cosmopolitanisme ( existeix aquesta paraula?) i que a l’actualitat no sigui res més que una ciutat de províncies, degut, bàsicament, a l’ús social del català i a que som tan ” antics” que no considerem les corridas de toros un espectacle decent .
També m’ha semblat sempre de mala educació anar a casa d’altres a insultar-los.
L'actitut de Vargas, com d'altres, em recorda pel•lícules que m’han agradat molt i entre elles i com exemple, More, de Barbet Schroeder amb una magnífica música de Pink Floyd on els bonics protagonistes viuen la seva historia d’amor i drogues en els magnífics paisatges de l'Eivissa natural i salvatge dels anys 60 amb uns eivissencs que no fan altre cosa que formar part del paisatge. La única frase que té un eivissenc, cambrer clar, es ... en mexicà!
Com les pelis de caçadors a l’Àfrica, d’anglesos a l’Índia, d'alcohòlics nord-americans a Mèxic, de soldats al Vietnam o d'espanyols a les Filipines.
Sembla ser que els catalans formàvem part del paisatge de l’aristócrata Sr. Vargas en els seus feliços anys barcelonins, anys de grisor franquista pels demés, i no li fa gaire gràcia que el paisatge se li revolucioni i pretengui viure per sí mateix i ser com és, com vol i li plau sense tenir en compte la opinió del senyor.
No parlo del paisanatge, no som més que paisatge.
Aquest senyor, el Sr.Vargas és aquell que es va presentar a les eleccions presidencials del seu país, Perú. El poble, que de vegades es savi, no el va triar. La primera decisió després de la derrota va ser renunciar a la nacionalitat peruana i prendre l’espanyola, que per segons quins estrangers sembla fàcil d’obtenir. D’això se’n diu amor per la terra i pel teu poble.
I el pitjor de tot és per a mi. No em puc creure res que vingui d’aquest senyor, encara que diguin que escriu tan bé.
No vaig llegir-ne més, quina mandra! una altre vegada el Vargas Llosa amb el mateix rotllo.
Avui hi ha un article de l’Albert Om al diari Ara sobre el “tema” i que titula “Quina mandra”, curiós.
Sempre m’ha semblat extravagant que algú digui que als anys setanta Barcelona era una cosa així com la capital del cosmopolitanisme ( existeix aquesta paraula?) i que a l’actualitat no sigui res més que una ciutat de províncies, degut, bàsicament, a l’ús social del català i a que som tan ” antics” que no considerem les corridas de toros un espectacle decent .
També m’ha semblat sempre de mala educació anar a casa d’altres a insultar-los.
L'actitut de Vargas, com d'altres, em recorda pel•lícules que m’han agradat molt i entre elles i com exemple, More, de Barbet Schroeder amb una magnífica música de Pink Floyd on els bonics protagonistes viuen la seva historia d’amor i drogues en els magnífics paisatges de l'Eivissa natural i salvatge dels anys 60 amb uns eivissencs que no fan altre cosa que formar part del paisatge. La única frase que té un eivissenc, cambrer clar, es ... en mexicà!
Com les pelis de caçadors a l’Àfrica, d’anglesos a l’Índia, d'alcohòlics nord-americans a Mèxic, de soldats al Vietnam o d'espanyols a les Filipines.
Sembla ser que els catalans formàvem part del paisatge de l’aristócrata Sr. Vargas en els seus feliços anys barcelonins, anys de grisor franquista pels demés, i no li fa gaire gràcia que el paisatge se li revolucioni i pretengui viure per sí mateix i ser com és, com vol i li plau sense tenir en compte la opinió del senyor.
No parlo del paisanatge, no som més que paisatge.
Aquest senyor, el Sr.Vargas és aquell que es va presentar a les eleccions presidencials del seu país, Perú. El poble, que de vegades es savi, no el va triar. La primera decisió després de la derrota va ser renunciar a la nacionalitat peruana i prendre l’espanyola, que per segons quins estrangers sembla fàcil d’obtenir. D’això se’n diu amor per la terra i pel teu poble.
I el pitjor de tot és per a mi. No em puc creure res que vingui d’aquest senyor, encara que diguin que escriu tan bé.
diumenge, 6 de maig del 2012
Jo mai mai (Versió tunejada)
Jo mai mai no tindré càncer
Jo mai mai no tindré un infart
Jo mai mai no tindré un ictus
Jo mai mai no perdré el cap
Jo mai mai no seré un addicte
Jo mai mai no em quedaré calb
Jo mai mai no faré panxa
Jo mai mai no perdré la feina
Jo mai mai no perdré la casa
Jo mai mai no perdré la dona
Jo mai mai no perdré els fills
Jo mai mai no seré mesquí
Jo mai mai no tindré Alzheimer
Jo mai mai no tindré por
Jo mai mai no tindré por de tenir por
Jo mai mai no seré injust
Jo mai mai no seré un maltractador
Jo mai mai no seré racista
Jo mai mai no seré covard
Jo mai mai no seré mandrós
Jo mai mai no seré vell
Tants jo mai mai, amb espant
s'han fet, es fan o feran
algun dia realitat
Jo mai mai vull deixar de pensar que
Jo mai mai
Jo mai mai no tindré un infart
Jo mai mai no tindré un ictus
Jo mai mai no perdré el cap
Jo mai mai no seré un addicte
Jo mai mai no em quedaré calb
Jo mai mai no faré panxa
Jo mai mai no perdré la feina
Jo mai mai no perdré la casa
Jo mai mai no perdré la dona
Jo mai mai no perdré els fills
Jo mai mai no seré mesquí
Jo mai mai no tindré Alzheimer
Jo mai mai no tindré por
Jo mai mai no tindré por de tenir por
Jo mai mai no seré injust
Jo mai mai no seré un maltractador
Jo mai mai no seré racista
Jo mai mai no seré covard
Jo mai mai no seré mandrós
Jo mai mai no seré vell
Tants jo mai mai, amb espant
s'han fet, es fan o feran
algun dia realitat
Jo mai mai vull deixar de pensar que
Jo mai mai
Chinaski per sopar
(Recuperat de 2009)
EL MINUTO
"Siempre estoy luchando por el siguiente
minuto", le digo a mi mujer.
entonces ella empieza a decirme
lo equivocado que estoy.
las esposas tienen por costumbre
no creer lo que sus maridos
les dicen.
el minuto es algo muy
sagrado.
he luchado por cada uno desde la
infancia.
sigo luchando por cada uno.
no he estado nunca aburrido ni
sin saber que hacer a continuación.
incluso cuando no hago nada
saco partido al tiempo.
no alcanzo a entender
porqué la gente tiene que ir
a parques de atracciones o películas
o sentarse delante de la tele
o hacer crucigramas
o ir de picnic
o visitar a los parientes
o viajar
O hacer la mayoría de las cosas
que hacen.
mutilan minutos
horas,
días,
vidas.
no tienen ni idea de lo
precioso que es un
minuto.
lucho por entender la esencia
de mi tiempo.
eso no significa que
no pueda relajarme
y tomarme una hora libre
pero debe ser cuando yo quiera.
luchar por cada minuto es
luchar por lo que es posible en
tu interior,
de manera que tu vida y tu muerte
no sea como la
suya.
no seas como ellos
y sobrevivirás.
minuto a
minuto.
Charles Bukowski (La gente parece flores al fin. Nuevos poemas)
EL MINUTO
"Siempre estoy luchando por el siguiente
minuto", le digo a mi mujer.
entonces ella empieza a decirme
lo equivocado que estoy.
las esposas tienen por costumbre
no creer lo que sus maridos
les dicen.
el minuto es algo muy
sagrado.
he luchado por cada uno desde la
infancia.
sigo luchando por cada uno.
no he estado nunca aburrido ni
sin saber que hacer a continuación.
incluso cuando no hago nada
saco partido al tiempo.
no alcanzo a entender
porqué la gente tiene que ir
a parques de atracciones o películas
o sentarse delante de la tele
o hacer crucigramas
o ir de picnic
o visitar a los parientes
o viajar
O hacer la mayoría de las cosas
que hacen.
mutilan minutos
horas,
días,
vidas.
no tienen ni idea de lo
precioso que es un
minuto.
lucho por entender la esencia
de mi tiempo.
eso no significa que
no pueda relajarme
y tomarme una hora libre
pero debe ser cuando yo quiera.
luchar por cada minuto es
luchar por lo que es posible en
tu interior,
de manera que tu vida y tu muerte
no sea como la
suya.
no seas como ellos
y sobrevivirás.
minuto a
minuto.
Charles Bukowski (La gente parece flores al fin. Nuevos poemas)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)