La Nita (I)

(Recuperat de 2009)

La Nita és més aviat petita, vesteix una faldilla per sota dels genolls, damunt d’unes mitges gruixudes d’un color cru. La brusa beige amb petits brodats de flors marrons, cordada fins el coll, damunt de tot un abric de llana amb el coll rodó, més curt que la faldilla , que ha passat més hiverns que els que se li podien demanar. Els cabells per damunt les orelles sense arracades, grisos, nets, ben pentinats, una boina blanca de costat. Maquillada, la línia dels ulls, les parpelles en blau, el color de les galtes i els llavis vermells, com maquillades du les sabates blanques de mig taló, amb aquells tintura que dissimula les puntes rascades i gastades.
Quan he tornat de treballar baixava la brossa, poc a poc, molt poc a poc. Ens hem creuat al tercer pis
- Que hi ha noi, bona tarda, avui fa fred de valent n’est pas?
M’he dutxat, he fet un mos, m’he canviat i he sortit , ens hem creuat un altre cop al segon, ara ella puja després de deixar la bossa al costat del contenidor perquè no pot obrir-lo i amb un panet de Viena acabat de comprar a la ma. El seu luxe.
Quan vaig arribar a viure a aquesta escala, els primers cops que ens vam trobar al replà li vaig baixar la brossa i li vaig anar a comprar el panet o la mica de llegum del sopar o del dinar de demà, i la Nita somreia agraïda i se’n tornava cap a casa trista perquè aquell dia no veuria el carrer.
Vaig trigar en adonar-me’n que per ella era el fet més important del dia, el que li donava sentit i ara em somriu sense haver-me d’agrair res.
La Nita va tornar de França a finals dels cinquanta quan els seus pares varen decidir que ja n’hi havia prou. Van deixar una ciutat petita de províncies per instal•lar-se a un pis petit de Sants, tercer amb entresol i principal, menjador, cuina, vàter i dues habitacions, una més gran, que havia estat la dels pares i l’altra més petita, que era i continua sent la seva.
Sort que en Joan, que ara es diu Jean, el seu germà gran va quedar-se a França, si no, no hi haguessin cabut.
Damunt del bufet hi té les fotografies, dels pares, del Joan i la Mireille el dia del seu casament, i els nens, que ho eren quan la guerra d’Indoxina on va quedar l'oncle. Parlava el català de casa i el francès de l’escola i del carrer, en poc temps va aprendre el castellà que calia per poder treballar i desenvolupar-se en aquella Barcelona.
I així va trobar feina a una editorial, s’encarregava de la correspondència i tot el que tenia a veure amb les relacions amb els representants de França, Bèlgica i Suïssa.
El tramvia i el despatx, any rera any, carta rera carta, trucada rera trucada, fins que les cartes van minvar i el telèfon va emmudir i la feina es va acabar. Ja no hi ha més feina per una dona ja carregada d’anys.
Ni marit ni fills, en Marià era casat.
Al colmado, a la fleca, a la coral de la parròquia l’apreciaven, els feia gràcia el seu accent i els seus modals tan pulcres, sempre bon dia, bona tarda, sisplau, gràcies o mercí, passi-ho bé, i la seva boina de costat, tan polida.