Fa uns dies que no acaba d’engegar el nou post Lluís (III), hi ha massa soroll al voltant.
Avui classe d’estadística: Allò tan antic de si jo tinc dos pollastres i tu no en tens cap, en tenim un cada un.
Segons Unicef un 25 per cent dels nens d’espanya (en minúscula) son en situació de pobresa. Això vol dir que un de cada quatre nens no menja prou, té fred a l’hivern i la seva formació, com el seu creixement serà deficient.
Com que sabem que no hi ha pobres que visquin a Pedralbes ni a Matadepera, per exemple i d’acord amb la llei del pollastre inversa, resulta que hi ha barris al nostre voltant on una pila de nens tenen fred i gana.
Oi que sona malament, oi que sembla demagògia?
Al diari parlen de les “semanas caribeñas” del Sr. Dívar ( President del Tribunal suprem) i les seves escapades a Marbella i Ceuta, amb escolta clar.
De Don JC I El Campechano i la seva familia de frikis.
Al mateix diari, o noticiari o telenotícies parlen de Bankia i Rato i la seva intervenció, de Bankia, no de Rato. La seva entrada a Borsa amb les pèrdues amagades per Rato (Ministre d’Aznar), Caja de Madrid, dirigida fins fa poc pel Sr. Blesa (Company de classe i amic de la infància d'Aznar) Bancaixa, dels Senyors Olivas i Camps (Dos Presidents del País Valencià). La CAM del Sr. Zaplana (Ministre d’Aznar i President del País Valencià).
Del dèficit amagat , sota les catifes?, al País Valencià, Castella Lleó i Madrid, Madrid d’Esperanza Aguirre, Ministre d’Aznar i de qui va ser el seu conseller Beteta , el responsable de controlar el correcte comportament financer de les Comunitats Autònomes (abans províncies) al govern del President Rajoy (Ministre d’Aznar). Ministres d’economia com el Sr De Guindos , Secretari d’Estat d’Economia del govern Aznar i antic assessor per Europa de Lehman Brothers i d’hisenda com Cristóbal Montoro, Ministre amb Aznar.
També parlen de les participacions industrials de Bankia, que no s’han venut per fer front al seu dèficit, la matriu d’Iberia, ACS i Florentino Pérez. De l’Aeroport de Barajas,de l’ AVE,del Pla Hidràulic.
Ah! el fitxatge de Cristiano Ronaldo finançat per Caja Madrid.
Tot això, totes aquestes pèrdues , convenientment sufragades amb els nostres diners, els que els treballadors confiem als governants, a l’Estat perquè tingui curà del bé comú, comú, de tots.
I tota aquesta colla de gent té alguna cosa en comú, sobrada preparació intel•lectual i professional, gran sobèrbia, catolicisme provat, utilitzen sovint paraules com Constitució o Espanya, s’han “forrat” amb pèrdues a les empreses que han gestionat, públiques o privades amb guanys privats i pèrdues públiques.
I Aznar al "Palco delk Bernabeu" amb Florentino Pérez.
Podriem parlar d’altres, en Millet, de la gestoria que es el govern de Catalunya, de Catalunya Caixa, del Banc d’Espanya, de la CNMV, de Bono, Zapatero, González, els sindicalistes consellers de caixes d'estalvis...
S’ha acabat la festa! diuen, vivíem pel damunt de les nostres possibilitats, diuen. Ara retallar, retallar educació, retallar sanitat, retallar serveis socials, retallar R+D+I, els nostres diners tenen altres destins i que els nostres joves vagin a Alemanya o Anglaterra a cercar feina, o també al Marroc.
Però el més greu és que una pila de nens i nenes tenen gana i fred i sense perspectives de futur. Es veu que han de pagar la festa de les llotges.
Penso en el Mackie Messer, Mack The Knife, Macky Navaja, Macki el Navalla, no el d’en Rubianes, el sòrdid i macabre Mackie de Brecht i Weill.
dimarts, 22 de maig del 2012
dijous, 17 de maig del 2012
Mandra
Cap a 1964 en Kennedy estaba de moda, feia poc que l’havien matat.
Escola nova, per a mi, a ella li quedaba ben poc per a ser enderrocada i que tots els seus habitants es traslladéssin a un edifici nou que havia de ser La Salle de Gràcia i Josepets.
A més a més de les hores lectives teniem unes hores de deures. El profesor, un tal Sr. Rodríguez, també llogater o encarregat de la cantina de l’escola, ens vigilava i dic vigilava perquè era clar que la natura no l’havia cridat pel camí de l’ensenyament.
Feiem els deures en un raonable silenci, en lloc de parlar ens passavem notes i si t’enxampaven ja podies preparar el palmell de la mà.
Un dia vaig acabar els deures abans de temps i per esperar que es fes l’hora, vaig treure de la cartera un llibret, una resumida i senzilla biografia d’en John F.Kennedy. Ara, de lluny em sembla precoç i, fins i tot, procaç.
El tal Rodríguez, trencant el silenci i l’armonia de l’aula em va escridassar d’una manera forassenyada:
- Que haces leyendo!
- Es que me has visto alguna vez leer en clase?
No em sento capacitat per fer l’anàlisi psicològica que es mereix tal fet, tal personatge.
Aquesta és la primera lliçó que vaig aprendre als “hermanos”. (a les monges ja em van ensenyar que si no ens portàvem bé ens durien amb en Fidel Castro que “Se come a los niños”).
- Però que fas! Es que vols ficar-te en un embolic, sí, d’acord, que el Fiscal Superior de l’Estat hagi dit que el que ha de fer la gent es preparar-se per a l’autodefensa no està bé.
- Però el que he escrit que et sembla? Sortiria a les Cartes al Director?
- D’acord que no està bé el que diu aquest home, que es un malparit i que ho expliques molt bé, però tu no et busquis problemes, mira l’avi!
- I amb tot això que vols dir? Quin sentit li busques?
- Bé només vull explicar una història, ajuntar quatre paraules, ben bé no ho sé.
- Es que no li trobo sentit, el Titín encara, està penjat, escriu poemes romàntics en paper fi de colors per a dones “ bellísimas” i els guarda en caixes de purets.
- Bé, jo...
- I segur que això ja ho ha fet algú altre.
La ignorància, la por, la inseguretat, qualsevol aliment és bò perquè es faci forta i creixí, la mandra és omnívora.
Escola nova, per a mi, a ella li quedaba ben poc per a ser enderrocada i que tots els seus habitants es traslladéssin a un edifici nou que havia de ser La Salle de Gràcia i Josepets.
A més a més de les hores lectives teniem unes hores de deures. El profesor, un tal Sr. Rodríguez, també llogater o encarregat de la cantina de l’escola, ens vigilava i dic vigilava perquè era clar que la natura no l’havia cridat pel camí de l’ensenyament.
Feiem els deures en un raonable silenci, en lloc de parlar ens passavem notes i si t’enxampaven ja podies preparar el palmell de la mà.
Un dia vaig acabar els deures abans de temps i per esperar que es fes l’hora, vaig treure de la cartera un llibret, una resumida i senzilla biografia d’en John F.Kennedy. Ara, de lluny em sembla precoç i, fins i tot, procaç.
El tal Rodríguez, trencant el silenci i l’armonia de l’aula em va escridassar d’una manera forassenyada:
- Que haces leyendo!
- Es que me has visto alguna vez leer en clase?
No em sento capacitat per fer l’anàlisi psicològica que es mereix tal fet, tal personatge.
Aquesta és la primera lliçó que vaig aprendre als “hermanos”. (a les monges ja em van ensenyar que si no ens portàvem bé ens durien amb en Fidel Castro que “Se come a los niños”).
- Però que fas! Es que vols ficar-te en un embolic, sí, d’acord, que el Fiscal Superior de l’Estat hagi dit que el que ha de fer la gent es preparar-se per a l’autodefensa no està bé.
- Però el que he escrit que et sembla? Sortiria a les Cartes al Director?
- D’acord que no està bé el que diu aquest home, que es un malparit i que ho expliques molt bé, però tu no et busquis problemes, mira l’avi!
- I amb tot això que vols dir? Quin sentit li busques?
- Bé només vull explicar una història, ajuntar quatre paraules, ben bé no ho sé.
- Es que no li trobo sentit, el Titín encara, està penjat, escriu poemes romàntics en paper fi de colors per a dones “ bellísimas” i els guarda en caixes de purets.
- Bé, jo...
- I segur que això ja ho ha fet algú altre.
La ignorància, la por, la inseguretat, qualsevol aliment és bò perquè es faci forta i creixí, la mandra és omnívora.
dilluns, 14 de maig del 2012
En Manel (II)
A l’escola no ho passava gaire bé, s’avorria i els mestres ja no s’hi esforçaven. Al pati era l’amo, era dels que creixen més aviat, el que xutava més fort, el que picava més fort.
Quan tornàvem a casa, després de la partida de xapes amb les clavegueres com a porteries, ell es quedava a la Plaça Rovira, amb una colla de nois més grans i fins i tot hi havia noies. Es veu que mentre arribés a casa a l’hora de sopar ja anava bé. Fatxenda i orgullós, estarrufat com un gall d’indi, ens explicava com dissabte a la tarda va anar al cine amb aquella rossa de la minifaldilla, com l’havia besat amb llengua i li havia tocat les tetes. Era el nostre heroi.
En Manel deixa damunt del taulell un bitllet de vint.
- tu, un carajillo de conyac i canvi per la màquina!
Tot i que hi esmerça un munt d’hores a aquella barra, no sap el nom del xinès que acaba d’agafar el bar, tampoc no li importa una merda. Aquell bar era el Clipper , el del davant de casa, del Marià i la Carme, que tenien aquella filla rossa que estava tant bona.
Un euro per la ranura, ara dos, ara set, ara en guanyo sis, ara en perdo vuit, ara en guanyo dos. En Manel surt a fumar, merda de país, en el que un home no pot fotre’s un carajillo i fumar un cigarro al bar com s’ha fet sempre.
- Tu, surto a fumar, que ningú em toqui la màquina, que està calenta.
Es va casar amb l’amiga de la rossa, la Mercè, que treballava de dependenta a la drogueria del Carrer Gran. Era més baixeta que la rossa i tenia els pits més petits, duia la faldilla encara més curta i es pintava d’una manera que la feia més gran i, sobretot, es va quedar amb la colla i al barri que en Manel tenia apamat.
Mentre fuma al carrer amb el got a la ma saluda la Nita que pasa pel davant del bar i diu fluixet:
- Collons de vella, no s’aguanta els pets.
Amb en Carles, el manetes, van muntar un petit taller de cotxes. Es dedicaven, en Carles, a reparar cotxes vells que ell havia comprat per quatre duros i vendre’ls per cinc. Els anava bé. Cada cop venien més cotxes i fins i tot van llogar un taller més gran i van agafar el seu cunyat per fer feina amb ells. Van néixer les nenes, com que els calien més diners van apujar els preus de venda dels cotxes alhora que els compraven en pitjor estat i ajustaven les reparacions.
Dos, cinc, set euros, en guanyo vuit, ara en perdo deu. En queden dos.
- Tú, un carajillo de conyac!
Surt a fumar i torna a veure la Nita, de tornada amb un panet a la mà. Aquest cop fa com que no la veu.
L’economia anava bé, pel país, no pas per ell. Cada cop menys gent volia aquells cotxes vells que ara, a més havien de passar l’ITV, cosa que feia impossibles els tripijocs de les pseudoreparacions i els recautxutats. Van deixar a deure uns quants lloguers del local, un parell de cotxes vells i sis mesos de sou del seu cunyat. Això la Mercè no ho va aguantar i va marxar amb les nenes. Collons, bé que em volia quan hi havia diners per roba, sopars i vacances.
Va poder-se quedar una petita furgoneta i fer repartiment urgent per farmàcies fins que va tombar un fanal i la va rebentar. Tant se val, amb quatre copes al damunt ni furgoneta ni carnet ni repartiment.
Deixa els diners damunt la barra i marxa gratant-se la barba de tres dies
- Hostia tú, potser que demà m'afaiti.
Quan tornàvem a casa, després de la partida de xapes amb les clavegueres com a porteries, ell es quedava a la Plaça Rovira, amb una colla de nois més grans i fins i tot hi havia noies. Es veu que mentre arribés a casa a l’hora de sopar ja anava bé. Fatxenda i orgullós, estarrufat com un gall d’indi, ens explicava com dissabte a la tarda va anar al cine amb aquella rossa de la minifaldilla, com l’havia besat amb llengua i li havia tocat les tetes. Era el nostre heroi.
En Manel deixa damunt del taulell un bitllet de vint.
- tu, un carajillo de conyac i canvi per la màquina!
Tot i que hi esmerça un munt d’hores a aquella barra, no sap el nom del xinès que acaba d’agafar el bar, tampoc no li importa una merda. Aquell bar era el Clipper , el del davant de casa, del Marià i la Carme, que tenien aquella filla rossa que estava tant bona.
Un euro per la ranura, ara dos, ara set, ara en guanyo sis, ara en perdo vuit, ara en guanyo dos. En Manel surt a fumar, merda de país, en el que un home no pot fotre’s un carajillo i fumar un cigarro al bar com s’ha fet sempre.
- Tu, surto a fumar, que ningú em toqui la màquina, que està calenta.
Es va casar amb l’amiga de la rossa, la Mercè, que treballava de dependenta a la drogueria del Carrer Gran. Era més baixeta que la rossa i tenia els pits més petits, duia la faldilla encara més curta i es pintava d’una manera que la feia més gran i, sobretot, es va quedar amb la colla i al barri que en Manel tenia apamat.
Mentre fuma al carrer amb el got a la ma saluda la Nita que pasa pel davant del bar i diu fluixet:
- Collons de vella, no s’aguanta els pets.
Amb en Carles, el manetes, van muntar un petit taller de cotxes. Es dedicaven, en Carles, a reparar cotxes vells que ell havia comprat per quatre duros i vendre’ls per cinc. Els anava bé. Cada cop venien més cotxes i fins i tot van llogar un taller més gran i van agafar el seu cunyat per fer feina amb ells. Van néixer les nenes, com que els calien més diners van apujar els preus de venda dels cotxes alhora que els compraven en pitjor estat i ajustaven les reparacions.
Dos, cinc, set euros, en guanyo vuit, ara en perdo deu. En queden dos.
- Tú, un carajillo de conyac!
Surt a fumar i torna a veure la Nita, de tornada amb un panet a la mà. Aquest cop fa com que no la veu.
L’economia anava bé, pel país, no pas per ell. Cada cop menys gent volia aquells cotxes vells que ara, a més havien de passar l’ITV, cosa que feia impossibles els tripijocs de les pseudoreparacions i els recautxutats. Van deixar a deure uns quants lloguers del local, un parell de cotxes vells i sis mesos de sou del seu cunyat. Això la Mercè no ho va aguantar i va marxar amb les nenes. Collons, bé que em volia quan hi havia diners per roba, sopars i vacances.
Va poder-se quedar una petita furgoneta i fer repartiment urgent per farmàcies fins que va tombar un fanal i la va rebentar. Tant se val, amb quatre copes al damunt ni furgoneta ni carnet ni repartiment.
Deixa els diners damunt la barra i marxa gratant-se la barba de tres dies
- Hostia tú, potser que demà m'afaiti.
dissabte, 12 de maig del 2012
Paisatges, amor i respecte
Ahir o abans d’ahir vaig llegar uns titulars: Vargas Llosa deia que, gràcies a la modernitat, les corridas de toros tornarien a Catalunya i desapareixeria el nacionalisme català. Ho deien ell i Sánchez Drago, aquell que se'n ventava que al Japó s’ho feia amb nenes.
No vaig llegir-ne més, quina mandra! una altre vegada el Vargas Llosa amb el mateix rotllo.
Avui hi ha un article de l’Albert Om al diari Ara sobre el “tema” i que titula “Quina mandra”, curiós.
Sempre m’ha semblat extravagant que algú digui que als anys setanta Barcelona era una cosa així com la capital del cosmopolitanisme ( existeix aquesta paraula?) i que a l’actualitat no sigui res més que una ciutat de províncies, degut, bàsicament, a l’ús social del català i a que som tan ” antics” que no considerem les corridas de toros un espectacle decent .
També m’ha semblat sempre de mala educació anar a casa d’altres a insultar-los.
L'actitut de Vargas, com d'altres, em recorda pel•lícules que m’han agradat molt i entre elles i com exemple, More, de Barbet Schroeder amb una magnífica música de Pink Floyd on els bonics protagonistes viuen la seva historia d’amor i drogues en els magnífics paisatges de l'Eivissa natural i salvatge dels anys 60 amb uns eivissencs que no fan altre cosa que formar part del paisatge. La única frase que té un eivissenc, cambrer clar, es ... en mexicà!
Com les pelis de caçadors a l’Àfrica, d’anglesos a l’Índia, d'alcohòlics nord-americans a Mèxic, de soldats al Vietnam o d'espanyols a les Filipines.
Sembla ser que els catalans formàvem part del paisatge de l’aristócrata Sr. Vargas en els seus feliços anys barcelonins, anys de grisor franquista pels demés, i no li fa gaire gràcia que el paisatge se li revolucioni i pretengui viure per sí mateix i ser com és, com vol i li plau sense tenir en compte la opinió del senyor.
No parlo del paisanatge, no som més que paisatge.
Aquest senyor, el Sr.Vargas és aquell que es va presentar a les eleccions presidencials del seu país, Perú. El poble, que de vegades es savi, no el va triar. La primera decisió després de la derrota va ser renunciar a la nacionalitat peruana i prendre l’espanyola, que per segons quins estrangers sembla fàcil d’obtenir. D’això se’n diu amor per la terra i pel teu poble.
I el pitjor de tot és per a mi. No em puc creure res que vingui d’aquest senyor, encara que diguin que escriu tan bé.
No vaig llegir-ne més, quina mandra! una altre vegada el Vargas Llosa amb el mateix rotllo.
Avui hi ha un article de l’Albert Om al diari Ara sobre el “tema” i que titula “Quina mandra”, curiós.
Sempre m’ha semblat extravagant que algú digui que als anys setanta Barcelona era una cosa així com la capital del cosmopolitanisme ( existeix aquesta paraula?) i que a l’actualitat no sigui res més que una ciutat de províncies, degut, bàsicament, a l’ús social del català i a que som tan ” antics” que no considerem les corridas de toros un espectacle decent .
També m’ha semblat sempre de mala educació anar a casa d’altres a insultar-los.
L'actitut de Vargas, com d'altres, em recorda pel•lícules que m’han agradat molt i entre elles i com exemple, More, de Barbet Schroeder amb una magnífica música de Pink Floyd on els bonics protagonistes viuen la seva historia d’amor i drogues en els magnífics paisatges de l'Eivissa natural i salvatge dels anys 60 amb uns eivissencs que no fan altre cosa que formar part del paisatge. La única frase que té un eivissenc, cambrer clar, es ... en mexicà!
Com les pelis de caçadors a l’Àfrica, d’anglesos a l’Índia, d'alcohòlics nord-americans a Mèxic, de soldats al Vietnam o d'espanyols a les Filipines.
Sembla ser que els catalans formàvem part del paisatge de l’aristócrata Sr. Vargas en els seus feliços anys barcelonins, anys de grisor franquista pels demés, i no li fa gaire gràcia que el paisatge se li revolucioni i pretengui viure per sí mateix i ser com és, com vol i li plau sense tenir en compte la opinió del senyor.
No parlo del paisanatge, no som més que paisatge.
Aquest senyor, el Sr.Vargas és aquell que es va presentar a les eleccions presidencials del seu país, Perú. El poble, que de vegades es savi, no el va triar. La primera decisió després de la derrota va ser renunciar a la nacionalitat peruana i prendre l’espanyola, que per segons quins estrangers sembla fàcil d’obtenir. D’això se’n diu amor per la terra i pel teu poble.
I el pitjor de tot és per a mi. No em puc creure res que vingui d’aquest senyor, encara que diguin que escriu tan bé.
diumenge, 6 de maig del 2012
Jo mai mai (Versió tunejada)
Jo mai mai no tindré càncer
Jo mai mai no tindré un infart
Jo mai mai no tindré un ictus
Jo mai mai no perdré el cap
Jo mai mai no seré un addicte
Jo mai mai no em quedaré calb
Jo mai mai no faré panxa
Jo mai mai no perdré la feina
Jo mai mai no perdré la casa
Jo mai mai no perdré la dona
Jo mai mai no perdré els fills
Jo mai mai no seré mesquí
Jo mai mai no tindré Alzheimer
Jo mai mai no tindré por
Jo mai mai no tindré por de tenir por
Jo mai mai no seré injust
Jo mai mai no seré un maltractador
Jo mai mai no seré racista
Jo mai mai no seré covard
Jo mai mai no seré mandrós
Jo mai mai no seré vell
Tants jo mai mai, amb espant
s'han fet, es fan o feran
algun dia realitat
Jo mai mai vull deixar de pensar que
Jo mai mai
Jo mai mai no tindré un infart
Jo mai mai no tindré un ictus
Jo mai mai no perdré el cap
Jo mai mai no seré un addicte
Jo mai mai no em quedaré calb
Jo mai mai no faré panxa
Jo mai mai no perdré la feina
Jo mai mai no perdré la casa
Jo mai mai no perdré la dona
Jo mai mai no perdré els fills
Jo mai mai no seré mesquí
Jo mai mai no tindré Alzheimer
Jo mai mai no tindré por
Jo mai mai no tindré por de tenir por
Jo mai mai no seré injust
Jo mai mai no seré un maltractador
Jo mai mai no seré racista
Jo mai mai no seré covard
Jo mai mai no seré mandrós
Jo mai mai no seré vell
Tants jo mai mai, amb espant
s'han fet, es fan o feran
algun dia realitat
Jo mai mai vull deixar de pensar que
Jo mai mai
Chinaski per sopar
(Recuperat de 2009)
EL MINUTO
"Siempre estoy luchando por el siguiente
minuto", le digo a mi mujer.
entonces ella empieza a decirme
lo equivocado que estoy.
las esposas tienen por costumbre
no creer lo que sus maridos
les dicen.
el minuto es algo muy
sagrado.
he luchado por cada uno desde la
infancia.
sigo luchando por cada uno.
no he estado nunca aburrido ni
sin saber que hacer a continuación.
incluso cuando no hago nada
saco partido al tiempo.
no alcanzo a entender
porqué la gente tiene que ir
a parques de atracciones o películas
o sentarse delante de la tele
o hacer crucigramas
o ir de picnic
o visitar a los parientes
o viajar
O hacer la mayoría de las cosas
que hacen.
mutilan minutos
horas,
días,
vidas.
no tienen ni idea de lo
precioso que es un
minuto.
lucho por entender la esencia
de mi tiempo.
eso no significa que
no pueda relajarme
y tomarme una hora libre
pero debe ser cuando yo quiera.
luchar por cada minuto es
luchar por lo que es posible en
tu interior,
de manera que tu vida y tu muerte
no sea como la
suya.
no seas como ellos
y sobrevivirás.
minuto a
minuto.
Charles Bukowski (La gente parece flores al fin. Nuevos poemas)
EL MINUTO
"Siempre estoy luchando por el siguiente
minuto", le digo a mi mujer.
entonces ella empieza a decirme
lo equivocado que estoy.
las esposas tienen por costumbre
no creer lo que sus maridos
les dicen.
el minuto es algo muy
sagrado.
he luchado por cada uno desde la
infancia.
sigo luchando por cada uno.
no he estado nunca aburrido ni
sin saber que hacer a continuación.
incluso cuando no hago nada
saco partido al tiempo.
no alcanzo a entender
porqué la gente tiene que ir
a parques de atracciones o películas
o sentarse delante de la tele
o hacer crucigramas
o ir de picnic
o visitar a los parientes
o viajar
O hacer la mayoría de las cosas
que hacen.
mutilan minutos
horas,
días,
vidas.
no tienen ni idea de lo
precioso que es un
minuto.
lucho por entender la esencia
de mi tiempo.
eso no significa que
no pueda relajarme
y tomarme una hora libre
pero debe ser cuando yo quiera.
luchar por cada minuto es
luchar por lo que es posible en
tu interior,
de manera que tu vida y tu muerte
no sea como la
suya.
no seas como ellos
y sobrevivirás.
minuto a
minuto.
Charles Bukowski (La gente parece flores al fin. Nuevos poemas)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)