En Manel (II)

A l’escola no ho passava gaire bé, s’avorria i els mestres ja no s’hi esforçaven. Al pati era l’amo, era dels que creixen més aviat, el que xutava més fort, el que picava més fort.
Quan tornàvem a casa, després de la partida de xapes amb les clavegueres com a porteries, ell es quedava a la Plaça Rovira, amb una colla de nois més grans i fins i tot hi havia noies. Es veu que mentre arribés a casa a l’hora de sopar ja anava bé. Fatxenda i orgullós, estarrufat com un gall d’indi, ens explicava com dissabte a la tarda va anar al cine amb aquella rossa de la minifaldilla, com l’havia besat amb llengua i li havia tocat les tetes. Era el nostre heroi.
En Manel deixa damunt del taulell un bitllet de vint.
- tu, un carajillo de conyac i canvi per la màquina!
Tot i que hi esmerça un munt d’hores a aquella barra, no sap el nom del xinès que acaba d’agafar el bar, tampoc no li importa una merda. Aquell bar era el Clipper , el del davant de casa, del Marià i la Carme, que tenien aquella filla rossa que estava tant bona.
Un euro per la ranura, ara dos, ara set, ara en guanyo sis, ara en perdo vuit, ara en guanyo dos. En Manel surt a fumar, merda de país, en el que un home no pot fotre’s un carajillo i fumar un cigarro al bar com s’ha fet sempre.
- Tu, surto a fumar, que ningú em toqui la màquina, que està calenta.
Es va casar amb l’amiga de la rossa, la Mercè, que treballava de dependenta a la drogueria del Carrer Gran. Era més baixeta que la rossa i tenia els pits més petits, duia la faldilla encara més curta i es pintava d’una manera que la feia més gran i, sobretot, es va quedar amb la colla i al barri que en Manel tenia apamat.
Mentre fuma al carrer amb el got a la ma saluda la Nita que pasa pel davant del bar i diu fluixet:
- Collons de vella, no s’aguanta els pets.
Amb en Carles, el manetes, van muntar un petit taller de cotxes. Es dedicaven, en Carles, a reparar cotxes vells que ell havia comprat per quatre duros i vendre’ls per cinc. Els anava bé. Cada cop venien més cotxes i fins i tot van llogar un taller més gran i van agafar el seu cunyat per fer feina amb ells. Van néixer les nenes, com que els calien més diners van apujar els preus de venda dels cotxes alhora que els compraven en pitjor estat i ajustaven les reparacions.
Dos, cinc, set euros, en guanyo vuit, ara en perdo deu. En queden dos.
- Tú, un carajillo de conyac!
Surt a fumar i torna a veure la Nita, de tornada amb un panet a la mà. Aquest cop fa com que no la veu.
L’economia anava bé, pel país, no pas per ell. Cada cop menys gent volia aquells cotxes vells que ara, a més havien de passar l’ITV, cosa que feia impossibles els tripijocs de les pseudoreparacions i els recautxutats. Van deixar a deure uns quants lloguers del local, un parell de cotxes vells i sis mesos de sou del seu cunyat. Això la Mercè no ho va aguantar i va marxar amb les nenes. Collons, bé que em volia quan hi havia diners per roba, sopars i vacances.
Va poder-se quedar una petita furgoneta i fer repartiment urgent per farmàcies fins que va tombar un fanal i la va rebentar. Tant se val, amb quatre copes al damunt ni furgoneta ni carnet ni repartiment.
Deixa els diners damunt la barra i marxa gratant-se la barba de tres dies
- Hostia tú, potser que demà m'afaiti.