dilluns, 9 de desembre de 2013

Mercedes

Una pantalla de plasma amb la fotografia d’una dona que no conec.
Entren el fèretre
Mi Buenos Aires querido
cuando yo te vuelva a ver,
no habrás más pena ni Olvido ...

Canta en Gardel, sona tot el tango, i quan acaba, després de repetir que no hi haurà més pena ni oblit, en Dani s’apropa al faristol. El meu company de feina i fill de la Mercedes, la senyora de la tele de plasma a qui li devien agradar els tangos. Llegeix unes paraules, molt ben escrites, també divertides però sobretot plenes d’amor, amb alguna interrupció quan les llàgrimes l'aturen.
Sona una cançó lleugera dels setanta, d’aquelles tant sentides i oblidades, i prenen el micròfon els altres fills de la Mercedes, també una amiga. Tot molt ben escrit i ben llegit i ple d’amor de veritat.
Caminito cubierto de cardos,
la mano del tiempo tu huella borró...
Yo a tu lado quisiera caer
y que el tiempo nos mate a los dos.

Amb en Gardel s'acaba el comiat, un comiat laic. Les cerimònies religioses ens protegeixen en la distància, fem companyia des de lluny. Dissabte em vaig sentir un intrús, fent el fet allà on gent que s’estimava s’acomiadava de qui s’estimaven. Com espiar la primera nit dels joves amants.

diumenge, 3 de novembre de 2013

Born 1980 (2)

Somriures de llum per tot arreu, que il•luminen només a qui en té la capacitat, o la sensibilitat, o potser la compatibilitat.
Gent anònima, relacions de feina, vells amics, nous amics, familiars, amors i fins i tot persones públiques.
Amb tots ells camino pel món, més o menys estona, més o menys lluny, amb els ulls oberts, aprofitant la llum que m’ofereixen per veure el camí i, espero, que algú pugui aprofitar-me.
Llum gratuïta, a canvi de res. Amb l’essència no s’hi pot comerciar, el que cal és anar molt en compte, no apagar-la als nostres ulls, ni cremar-nos amb la lluentor.
Questió d’espai i temps.

dissabte, 2 de novembre de 2013

Born,1980

L’A i jo vam anar a una d’aquelles festes populars de recuperació d’espais que es feien a finals dels '70 i primers'80 a la Ciutadella i al Born. Aquella nit era al Born. D’esma, pel costum de sortir els dissabtes.
Dins de l’antic mercat un escenari o actuava no se qui. La Mirasol o La Plateria o la Dharma o potser La Banda Trapera del Rio, és impossible de recordar, no recordo ni si es pagava entrada. Una mica de música, unes cerveses, uns petes i unes voltes per dins i per fora a veure com estava l’ambient. Qui no estava gaire animat erem nosaltres.
Ja començàvem a marxar i s’ens van plantar al davant dues noies jovenetes, amigues de la germana petita d’algu, B i C. B era una preciositat i em mirava als ulls amb un somriure d’orella a orella.
- Ei, hola! Acabem d’arribar, com està això?
- Com sempre, res d’interessant.
- Potser sí, ens heu trobat a nosaltres!
- Sí, he... nosaltres ja marxem.
I com dos idiotes vam marxar cap a casa deixant C i, especialment, B, el seu somriure i la seva joventut en aquella nit barcelonina plena de promeses.
Anys després encara recordo aquell somriure i em pregunto perquè no em vaig quedar.
Pel camí va apareixent gent, de tota mena i només, només de tant en tant hi ha somriures que il•luminen, persones que fan prou llum com per, prop d’elles, caminar amb alegria i sense por de caure, que et fan més bò, més savi i més bell.
Caminar a la seva llum, sense encegar-se ni apagar la flama.

divendres, 25 d’octubre de 2013

Carbajalas

L’alberg de León sembla un hospici dels anys seixanta. Es el domini de “Las Carbajalas”. (Benedictines com la Teresa Forcades)
Dos dormitoris, un per homes i l’altre per dones.
Lliteres metàl•liques, blanques, estretes, sense escala.
Una monja, vestida de monja i amb veu de monja escombra la gent del pati amb els braços cridant
- Vamos chicos! La bendición del peregrino!
- Bendición! Bendición!
Tornen els recods d’infantesa i, sense voler-ho ni pensar-ho m’amago perquè no em vegi.
I pujo d’amagatotis al dormitori a buscar un endoll on carregar el mòbil.

divendres, 12 de juliol de 2013

El Sagrat Cor de Jesús

Eren molt joves, cap d’ells tenia ni vint anys i no feia gaire que s’havien casat. Seguint una moda d’aleshores havien fet promesa de castedat, una moda amb un cert prestigi social que esdevenia , potser, vanitat quan es mantenia dins del matrimoni, i a més es feia públic.
Les primeres nits van ser difícils per en Josep, dormir amb ella, aquells llavis vermells! aquells pits! aquella olor!
La Maria era una dona jove, bella, esplendorosa.
Desprès de les oracions que els donaven prou força, la Maria li besava els llavis, molt suaument, li deia bona nit i jeia al seu costat del llit fins adormir-se.
Ell li donava gràcies a Déu per gaudir de l’esforç d’aquella prova i jeia al prop de la seva dona, avergonyit tanmateix de l’evidència de la seva masculinitat.
La Maria procurava no pensar-hi gaire, la seva mare li havia dit que estava boja, que aquesta mena de promeses eren impossibles d’acomplir, que no es pot anar contra la natura. L’orgull la feia sentir-se superior a tothom i li donava forces per mantenir-se verge.
Un any després ja s’hi havien fet, vivien en una mena de relació fraternal molt propera i polida, d’aquella estranya manera s’estimaven de debò.
No tots aquells que havien fet la promesa l’havien mantingut i ni en Josep ni la Maria no perdien cap oportunitat de recordar a tothom que ells sí, ells sí que mantenien la castedat, ells sí que eren forts i la seva voluntat ferma. La seva cosina Isabel, a qui visitava sovint, començava a estar-ne fins el capdamunt.
No gosaven dir que era com si Déu dormís entre ells, al centre del llit, tot i que ho pensaven.
Aquella primavera la Maria tenia molts somnis, estranys, confosos, sensuals i en tots ells hi havia coloms, volava amb els coloms, menjava veces, jeia amb coloms, fins i tot en covava els ous.
Tal com van venir els somnis van marxar, així que no li va donar més importància, ni tan sols li va comentar a en Josep. I ho va oblidar.
Cap al final d’aquella primavera no li va baixar la sang, no entenia perquè. Ja baixarà quan vulgui, no em preocuparé per aquesta fotesa! Pensava. Però a la següent lluna tampoc li va baixar, i els pits no estaven igual.
La seva mare li va di clar:
- Maria, estàs prenyada! Ja m’estranyava a mi tanta castedat!
Aquesta noticia tan absolutament extravagant la va deixar en un estat d’absoluta desorientació.
Allò era de tot punt impossible. Va repassar les nits dels darrers mesos, una a una, i no, no podia ser, de cap manera, si en Josep l’hagués penetrat mentre dormia ho hagués notat i sobretot, s’estimava el seu home, hi tenia tota la confiança.
Un parell de dies després, continuava sense entendre res, trista, li va explicar el seu estat al Josep i, a contracor, amb la veu petita i llàgrimes a les galtes li va preguntar si era cosa seva.
En Josep no entenia res, no sap com ni perquè es va posar dempeus i li va clavar un mastegot. Fort, violent.
En un breu moment li van passar davant dels ulls totes aquelles nits en que no va besar aquells llavis amb passió, que no va mossegar aquells pits, aquell ventre on mai va entrar.
I l’orgull es va esvair i va maleir Déu per haver-li permès entrar en el corruptor camí de la promesa.
En Josep va marxar corrents de casa seva, una bossa amb roba i la meitat dels diners. I mentre caminava, de nit pel carrer li ressonava el cap un únic pensament. - La Maria és una puta, m’ha enganyat i pretén amagar el seu pecat dient que jo l’he violat.
I va anar a beure sol. No podria suportar les mirades dels amics a qui havia mortificat exhibint la fidelitat a la promesa i a qui havia retret la seva feblesa. Mai més va tornar a casa.
La Maria no hi va trobar cap altre explicació, en Josep és un cabró, m’ha violat, m’ha pegat, ha agafat els diners i ha marxat.
Va imaginar el seu futur, sola, embarassada, menyspreada per haver trencat la promesa de manera tant evident, la seva mare dient-li que era ximple, la seva cosina Míriam burleta: - Ja t’ho deia que així no es podia viure, i els més estrictes de la promesa, que tant l’havien esperonat girant-li l’esquena i culpant-la de seduïr el pobre Josep, que no havia pogut afrontar la vergonya i havia hagut de marxar.
I el ventre creixent.
La Maria va prendre una decisió.
La Maria va avortar i va marxar a un bordell de Nova Orleans, on es va tatuar al pit un cor sagnant amb una corona d’espines.
En Jesús no va néixer i tatuar-se un cor sagnant es va fer tant popular entre els mariners del Delta com els petons de l'apassionada Maria.


diumenge, 30 de desembre de 2012

Codi de barres

Segons el diccionari de l'IEC: vincle . [LC] Lligam, especialment la relació, unió, sovint subjecció, que hi ha entre dues persones. Vincle moral. El vincle conjugal. Vincles de sang.

Les persones, com els elements de la taula periòdica, som per naturalesa lliures, ens podem moure per l’univers amb les úniques limitacions de les lleis de la física i la biologia. Com que sembla que amb aquestes lleis no n’hi ha prou, els éssers humans ens lliguem entre nosaltres, creem vincles que ens subjecten. A un territori, a altres éssers. Per assegurar l’espècie i l’estructura social.
Vincles de sang, pares, fills, germans, avis. Vincles legals, matrimoni, adopció, hipoteca. Vincles socials, amistat, església, escola, feina. Vincles d’amor , que podem associar o no amb qualsevol dels esmentats o dels que em deixo.
Els éssers humans, els homes i les dones, ens lliguem els uns als altres amb vincles de diferent naturalesa i força. Muntem xarxes a diferents nivells, diverses, interrelacionades, malles pluridimensionals entre les que ens movem i ens serveixen de referència, de brújula. Malles socials que ens mantenen a terra, fixats a un territori, nació, poble, barri. Fixats a les relacions, als vincles que ens subjecten.
Cada vincle té un nom i unes característiques determinades, establertes i conegudes per tothom. Exigeix un comportament determinat, esperat per tothom. El pare és el pare, la mare és la mare, l’avi és l’avi, l’amic és l’amic, el company de feina és el company de feina, el veí és el veí i el creditor és el creditor.
Un lligam, una soldadura, un cargol pot ser fort o no segons el que hagi de resistir, si el comportament és el que correspon al nom i característica del vincle la tensió serà menor, segurament el vincle que correspongui no patirà.
De vegades hi ha vincles sense etiqueta, ni nom, ni instruccions, ni adjudicació de comportament. Vincles fora de normes DIN, triats i regits només per amor i voluntat.
Vincles febles, subjectes a forces i tensions que venen de la resta de la xarxa, que demana constantment la etiqueta o codi de barres tatuat al crani que acrediti la seva naturalesa i el comportament que s’espera.
Extenuant i perdedora lluita contra el codi de barres.

Herois

En Roger és el petit de casa, bé, tampoc tant petit perquè ja té vint-i dos anys. En Marc és el seu germà gran, deu anys més gran, abans vivia amb la seva dona en un piset del carrer de Felip II, va ser prou llest per llogar-lo, si no, ara el tindria embargat i deuria la hipoteca.
Amb l’Audi A3 que va comprar-se a base de tirar cable i col•locar endolls quan l’economia anava bé, acompanya la mare a la feina a l’Hospital de Sant Pau on fa d’infermera al Servei d’Urgències.
En Marc va separar-se fa més d’un any, de fet quan va acabar-se la feina. Com que cobrava una bona part del sou en negre l’atur no donava ni pel lloguer, cadascú de nou a casa dels pares. Una separació sense traumes, sense passió. Res a repartir, ni béns ni fills. Van malvendre la nevera i la rentadora. El llit se’l va quedar ella.
La mare és forta, petitona però forta. No hi ha qui l’aguanti. Prop de la seixantena. Tret de les dues baixes maternals, ha treballat sempre. Va fer la carrera d’ATS mentre treballava d’auxiliar de clínica, després convalidacions, reciclatges, especialitzacions i una gran quantitat de malalts, uns de reixits, d’altres morts.
A casa va pujar com va poder els dos nois. L’Enric, el seu home, ajudava.
L’Enric treballava en una sucursal bancària. No anava malament. Un dia va rebre una carta del departament de personal, amb cinquanta set anys el prejubilaven. No va quedar malament en qüestió de diners, una indemnització que va servir per acabar de pagar la hipoteca de l’apartament a Calafell i el cent per cent del sou.
En Marc estudia física a la Universitat, a l'escola sempre li havien anat bé les ciències. A la Universitat és diferent, tot és més difícil. Ha anat fent amb dificultats, sense treure cap curs complet ha arribat a mig tercer i aquest any no sap que fer, no té beca ni diners per a la matrícula. Tampoc no troba feina.
Ahir en Marc va sortir amb els amics a fer unes cerveses, encara en tenen per una Xibeca al parc, ja saben com fer-s'ho perqè els municipals no els enxampin i els multin. Més tard van anar a una casa ocupada, ell amb la intenció de trobar la Maribel, una companya de classe, es van trobar i van passar la nit junts.
Avui en Marc sent que és algú. Després d’haver passat una preciosa nit amb la Maribel han esmorzat, tard i han anat a la manifestació alternativa de la vaga general. Ell i la Maribel han trencat un caixer automàtic i han calat foc a uns contenidors d’escombreries per evitar els Mossos que els corrien al darrera i, agafats de la ma, volaven pels carrers foscos i humits de la ciutat.

La vergonya és a l'altre costat, podem guanyar-los per sempre més, podem ser herois per un dia.

I
I will be king
And you
You will be queen
Though nothing
Will drive them away
We can be Heroes
Just for one day
We can be us
Just for one day
I
I can remember
Standing
By the wall
And the guns
Shot above our heads
And we kissed
As though nothing could fall
And the shame
Was on the other side
Oh we can beat them
For ever and ever
Then we can be Heroes
Just for one day