En Marcel (III) 1

La Mossa se li va llençar al damunt després que el seu company li hagués fet caure el ganivet d’un cop de porra al braç.
Hostia puta! Però si no té nas! Va cridar fastiguejada.
Amb el genoll a l’esquena per immobilitzar-lo li posava les manilles pel darrera, dessota la cara ensangonada se’n va adonar que en Marcel no tenia nas.
Donava cops de cap al terra lluitant amb la força professional que l’enclastava al terra, cridant amb una veu tan aguda com un ocellet caigut del niu , semblaven paraules però era absolutament inintel•ligible.
De jove tenia per costum anar a passar les nits al bar “La Orquídea”, a baix de tot del Torrent de les Flors. La samarreta ben arrapada i curta, texans acampanats, la bragueta lligada amb un cordó i bambes Victòria, els cabells llargs i arrissat afro. Unes cerveses, uns porrets i bon rock. De vegades fins i tot queia algun polvo.
Allà va conèixer la Trini, aquella rossa del Clipper, el bar del davant, on feia el carajillo cada matí quan sortia de casa. Ja s’hi havia fixat en una dona com la Trini, però no havia passat de mirar-la. Un vespre va aparèixer per La Orquídea amb la Mercè, la germana petita d’un amic, havien anat al cine, al Delícias i després una copa i una mica de ball.
Arraconada, amagant-se dins seu, amb l’esquena enganxada a la paret, fent-se petita, plorava amb el cap baix una dona morena, prima, molt prima amb una minúscula faldilla per un cos minúscul, unes pupil•les més grans que els mateixos ulls, dirigint la mirada cap en Marcel però sense veure’l.
Aquell mateix vespre es van embolicar. Tots dos tenien una certa experiència, s’ho van passar d’allò més bé. Sonava Led Zeppelin,” Whole lotta Love”.
La Trini va durar uns mesos, va desaparèixer del barri, ja no la veia al Clipper ni havia tornat a posar els peus a La Orquídea. La Mercè va dir-li que havia marxat al Marroc amb un francès que havia conegut aquell estiu a la platja de Castelldefels.
Al menjador seia un home més gran, abatut, amb cabells llargs, blancs, brut de sang que, estorat, es tocava tot el cos i es mirava sota la camisa buscant les ferides. No n’hi havia cap. La sang no era d’ell.
Trapis i més trapis.
Amb la Manoli van anar a buscar un quilet de cavall a Marsella, no se’n podien estar i, unes ratlles, un xut i quilòmetres amb un casset de Los Suaves, ¡Peligrosa María!. Un avançament no va sortir bé, va xocar amb una furgoneta que va rebentar la part dreta del cotxe, adéu Manoli, adéu aquella cara tan bonica d’en Marcel. Va tenir sort. Uns quants ossos trencats i part de la cara, el nas. Quan va arribar la policia va trobar dos cadàvers, un home mutilat i res més, ni quilets ni hòsties. Es veu que no viatjaven sols.
Van baixar en Marcel emmanillat i ensangonat en llitera per les escales, els veïns miraven per portes mig obertes, uns deien pobre noi!, altres contents, ja n’hi ha prou de camells! Satisfets perquè semblava que s’havia acabat la desfilada de ionquis per aquella escala.
A la porta del davant la Mercè, amb les nenes agafades a les cames, espantades, no deia res. Feia temps que havia reconegut el Marcel de La Orquídea, aquell que era tan guapo que s’havia embolicat amb la Trini abans que ella marxés. Ell no la va reconèixer ni ella li va dir.