Paisatges, amor i respecte

Ahir o abans d’ahir vaig llegar uns titulars: Vargas Llosa deia que, gràcies a la modernitat, les corridas de toros tornarien a Catalunya i desapareixeria el nacionalisme català. Ho deien ell i Sánchez Drago, aquell que se'n ventava que al Japó s’ho feia amb nenes.
No vaig llegir-ne més, quina mandra! una altre vegada el Vargas Llosa amb el mateix rotllo.
Avui hi ha un article de l’Albert Om al diari Ara sobre el “tema” i que titula “Quina mandra”, curiós.
Sempre m’ha semblat extravagant que algú digui que als anys setanta Barcelona era una cosa així com la capital del cosmopolitanisme ( existeix aquesta paraula?) i que a l’actualitat no sigui res més que una ciutat de províncies, degut, bàsicament, a l’ús social del català i a que som tan ” antics” que no considerem les corridas de toros un espectacle decent .
També m’ha semblat sempre de mala educació anar a casa d’altres a insultar-los.
L'actitut de Vargas, com d'altres, em recorda pel•lícules que m’han agradat molt i entre elles i com exemple, More, de Barbet Schroeder amb una magnífica música de Pink Floyd on els bonics protagonistes viuen la seva historia d’amor i drogues en els magnífics paisatges de l'Eivissa natural i salvatge dels anys 60 amb uns eivissencs que no fan altre cosa que formar part del paisatge. La única frase que té un eivissenc, cambrer clar, es ... en mexicà!
Com les pelis de caçadors a l’Àfrica, d’anglesos a l’Índia, d'alcohòlics nord-americans a Mèxic, de soldats al Vietnam o d'espanyols a les Filipines.
Sembla ser que els catalans formàvem part del paisatge de l’aristócrata Sr. Vargas en els seus feliços anys barcelonins, anys de grisor franquista pels demés, i no li fa gaire gràcia que el paisatge se li revolucioni i pretengui viure per sí mateix i ser com és, com vol i li plau sense tenir en compte la opinió del senyor.
No parlo del paisanatge, no som més que paisatge.
Aquest senyor, el Sr.Vargas és aquell que es va presentar a les eleccions presidencials del seu país, Perú. El poble, que de vegades es savi, no el va triar. La primera decisió després de la derrota va ser renunciar a la nacionalitat peruana i prendre l’espanyola, que per segons quins estrangers sembla fàcil d’obtenir. D’això se’n diu amor per la terra i pel teu poble.
I el pitjor de tot és per a mi. No em puc creure res que vingui d’aquest senyor, encara que diguin que escriu tan bé.