La Iguana

Un senyor a l’edat de la jubilació, prim, molt prim, tant que li destaquen les venes de l’espatlla al tors nu, arrugat, mot arrugat i amb els cabells llargs i sembla que rosos.
Texans, extremadament baixos i botes. Camina malament, una lesió al maluc li ha deixat marques evidents.
Va acompanyat de quatre amics, grans, al metro m’aixecaria per cedir-los hi el seient.
Em diu que vol ser el meu gos, clarament, ben fort. Corre prenent embranzida i es llença de cap al buit. Uns metres més avall hi té milers de persones que volen ser el seu gos, dels que, els més propers, ha de ser els encarregats d`esmorteïr l’impacte amb els seus braços, amanyagar-lo i ballar amb ell.
Però no passa el que s’esperava i aquest venerable senyor pica amb la seva boca amb algun cap o puny, cau al terra i desapareix per uns moments del mon exterior, li llencen una tovallola i uns segons després puja unes escales i torna a l’existència encaparrat en que vol ser el meu gos mentre li vessa sang dels llavis sobre el pit.
Hem tingut sort, avui no s’ha tallat amb ampolles trencades.
Aquest senyor, tenim la oportunitat de veure’l a la tele uns quants cops al dia en l’anunci de perfum Paco Rabane, tot glamour.
Es diu James Osterbergest, més conegut com Iggy Pop, la Iguana de Detroit.
Continua amb els mateixos gestos i trucs de fa trenta anys, o quaranta, quan era un noi rebel de barriada de ciutat obrera, que no veia futur i es castigava, (vull ser el teu gos).
Continua llepant-se les crostes o es una farsa?
Em va agradar el concert, m’agrada el rock, és la meva cultura, el que no sé és si cal ser en Peter Pan, no evolucionar ni créixer un mil•límetre.
Amb Gogol Bordello em va fer l’efecte que es pot evolucionar sense renunciar a ser. Vaig trobar més veritat en una cançó d’ells que a totes les cicatrius de la iguana.