(Recuperat de 2009)
La Nita és més aviat petita, vesteix una faldilla per sota dels genolls, damunt d’unes mitges gruixudes d’un color cru. La brusa beige amb petits brodats de flors marrons, cordada fins el coll, damunt de tot un abric de llana amb el coll rodó, més curt que la faldilla , que ha passat més hiverns que els que se li podien demanar. Els cabells per damunt les orelles sense arracades, grisos, nets, ben pentinats, una boina blanca de costat. Maquillada, la línia dels ulls, les parpelles en blau, el color de les galtes i els llavis vermells, com maquillades du les sabates blanques de mig taló, amb aquells tintura que dissimula les puntes rascades i gastades.
Quan he tornat de treballar baixava la brossa, poc a poc, molt poc a poc. Ens hem creuat al tercer pis
- Que hi ha noi, bona tarda, avui fa fred de valent n’est pas?
M’he dutxat, he fet un mos, m’he canviat i he sortit , ens hem creuat un altre cop al segon, ara ella puja després de deixar la bossa al costat del contenidor perquè no pot obrir-lo i amb un panet de Viena acabat de comprar a la ma. El seu luxe.
Quan vaig arribar a viure a aquesta escala, els primers cops que ens vam trobar al replà li vaig baixar la brossa i li vaig anar a comprar el panet o la mica de llegum del sopar o del dinar de demà, i la Nita somreia agraïda i se’n tornava cap a casa trista perquè aquell dia no veuria el carrer.
Vaig trigar en adonar-me’n que per ella era el fet més important del dia, el que li donava sentit i ara em somriu sense haver-me d’agrair res.
La Nita va tornar de França a finals dels cinquanta quan els seus pares varen decidir que ja n’hi havia prou. Van deixar una ciutat petita de províncies per instal•lar-se a un pis petit de Sants, tercer amb entresol i principal, menjador, cuina, vàter i dues habitacions, una més gran, que havia estat la dels pares i l’altra més petita, que era i continua sent la seva.
Sort que en Joan, que ara es diu Jean, el seu germà gran va quedar-se a França, si no, no hi haguessin cabut.
Damunt del bufet hi té les fotografies, dels pares, del Joan i la Mireille el dia del seu casament, i els nens, que ho eren quan la guerra d’Indoxina on va quedar l'oncle. Parlava el català de casa i el francès de l’escola i del carrer, en poc temps va aprendre el castellà que calia per poder treballar i desenvolupar-se en aquella Barcelona.
I així va trobar feina a una editorial, s’encarregava de la correspondència i tot el que tenia a veure amb les relacions amb els representants de França, Bèlgica i Suïssa.
El tramvia i el despatx, any rera any, carta rera carta, trucada rera trucada, fins que les cartes van minvar i el telèfon va emmudir i la feina es va acabar. Ja no hi ha més feina per una dona ja carregada d’anys.
Ni marit ni fills, en Marià era casat.
Al colmado, a la fleca, a la coral de la parròquia l’apreciaven, els feia gràcia el seu accent i els seus modals tan pulcres, sempre bon dia, bona tarda, sisplau, gràcies o mercí, passi-ho bé, i la seva boina de costat, tan polida.
divendres, 13 de juliol del 2012
En Marcel (III) 1
La Mossa se li va llençar al damunt després que el seu company li hagués fet caure el ganivet d’un cop de porra al braç.
Hostia puta! Però si no té nas! Va cridar fastiguejada.
Amb el genoll a l’esquena per immobilitzar-lo li posava les manilles pel darrera, dessota la cara ensangonada se’n va adonar que en Marcel no tenia nas.
Donava cops de cap al terra lluitant amb la força professional que l’enclastava al terra, cridant amb una veu tan aguda com un ocellet caigut del niu , semblaven paraules però era absolutament inintel•ligible.
De jove tenia per costum anar a passar les nits al bar “La Orquídea”, a baix de tot del Torrent de les Flors. La samarreta ben arrapada i curta, texans acampanats, la bragueta lligada amb un cordó i bambes Victòria, els cabells llargs i arrissat afro. Unes cerveses, uns porrets i bon rock. De vegades fins i tot queia algun polvo.
Allà va conèixer la Trini, aquella rossa del Clipper, el bar del davant, on feia el carajillo cada matí quan sortia de casa. Ja s’hi havia fixat en una dona com la Trini, però no havia passat de mirar-la. Un vespre va aparèixer per La Orquídea amb la Mercè, la germana petita d’un amic, havien anat al cine, al Delícias i després una copa i una mica de ball.
Arraconada, amagant-se dins seu, amb l’esquena enganxada a la paret, fent-se petita, plorava amb el cap baix una dona morena, prima, molt prima amb una minúscula faldilla per un cos minúscul, unes pupil•les més grans que els mateixos ulls, dirigint la mirada cap en Marcel però sense veure’l.
Aquell mateix vespre es van embolicar. Tots dos tenien una certa experiència, s’ho van passar d’allò més bé. Sonava Led Zeppelin,” Whole lotta Love”.
La Trini va durar uns mesos, va desaparèixer del barri, ja no la veia al Clipper ni havia tornat a posar els peus a La Orquídea. La Mercè va dir-li que havia marxat al Marroc amb un francès que havia conegut aquell estiu a la platja de Castelldefels.
Al menjador seia un home més gran, abatut, amb cabells llargs, blancs, brut de sang que, estorat, es tocava tot el cos i es mirava sota la camisa buscant les ferides. No n’hi havia cap. La sang no era d’ell.
Trapis i més trapis.
Amb la Manoli van anar a buscar un quilet de cavall a Marsella, no se’n podien estar i, unes ratlles, un xut i quilòmetres amb un casset de Los Suaves, ¡Peligrosa María!. Un avançament no va sortir bé, va xocar amb una furgoneta que va rebentar la part dreta del cotxe, adéu Manoli, adéu aquella cara tan bonica d’en Marcel. Va tenir sort. Uns quants ossos trencats i part de la cara, el nas. Quan va arribar la policia va trobar dos cadàvers, un home mutilat i res més, ni quilets ni hòsties. Es veu que no viatjaven sols.
Van baixar en Marcel emmanillat i ensangonat en llitera per les escales, els veïns miraven per portes mig obertes, uns deien pobre noi!, altres contents, ja n’hi ha prou de camells! Satisfets perquè semblava que s’havia acabat la desfilada de ionquis per aquella escala.
A la porta del davant la Mercè, amb les nenes agafades a les cames, espantades, no deia res. Feia temps que havia reconegut el Marcel de La Orquídea, aquell que era tan guapo que s’havia embolicat amb la Trini abans que ella marxés. Ell no la va reconèixer ni ella li va dir.
Hostia puta! Però si no té nas! Va cridar fastiguejada.
Amb el genoll a l’esquena per immobilitzar-lo li posava les manilles pel darrera, dessota la cara ensangonada se’n va adonar que en Marcel no tenia nas.
Donava cops de cap al terra lluitant amb la força professional que l’enclastava al terra, cridant amb una veu tan aguda com un ocellet caigut del niu , semblaven paraules però era absolutament inintel•ligible.
De jove tenia per costum anar a passar les nits al bar “La Orquídea”, a baix de tot del Torrent de les Flors. La samarreta ben arrapada i curta, texans acampanats, la bragueta lligada amb un cordó i bambes Victòria, els cabells llargs i arrissat afro. Unes cerveses, uns porrets i bon rock. De vegades fins i tot queia algun polvo.
Allà va conèixer la Trini, aquella rossa del Clipper, el bar del davant, on feia el carajillo cada matí quan sortia de casa. Ja s’hi havia fixat en una dona com la Trini, però no havia passat de mirar-la. Un vespre va aparèixer per La Orquídea amb la Mercè, la germana petita d’un amic, havien anat al cine, al Delícias i després una copa i una mica de ball.
Arraconada, amagant-se dins seu, amb l’esquena enganxada a la paret, fent-se petita, plorava amb el cap baix una dona morena, prima, molt prima amb una minúscula faldilla per un cos minúscul, unes pupil•les més grans que els mateixos ulls, dirigint la mirada cap en Marcel però sense veure’l.
Aquell mateix vespre es van embolicar. Tots dos tenien una certa experiència, s’ho van passar d’allò més bé. Sonava Led Zeppelin,” Whole lotta Love”.
La Trini va durar uns mesos, va desaparèixer del barri, ja no la veia al Clipper ni havia tornat a posar els peus a La Orquídea. La Mercè va dir-li que havia marxat al Marroc amb un francès que havia conegut aquell estiu a la platja de Castelldefels.
Al menjador seia un home més gran, abatut, amb cabells llargs, blancs, brut de sang que, estorat, es tocava tot el cos i es mirava sota la camisa buscant les ferides. No n’hi havia cap. La sang no era d’ell.
Trapis i més trapis.
Amb la Manoli van anar a buscar un quilet de cavall a Marsella, no se’n podien estar i, unes ratlles, un xut i quilòmetres amb un casset de Los Suaves, ¡Peligrosa María!. Un avançament no va sortir bé, va xocar amb una furgoneta que va rebentar la part dreta del cotxe, adéu Manoli, adéu aquella cara tan bonica d’en Marcel. Va tenir sort. Uns quants ossos trencats i part de la cara, el nas. Quan va arribar la policia va trobar dos cadàvers, un home mutilat i res més, ni quilets ni hòsties. Es veu que no viatjaven sols.
Van baixar en Marcel emmanillat i ensangonat en llitera per les escales, els veïns miraven per portes mig obertes, uns deien pobre noi!, altres contents, ja n’hi ha prou de camells! Satisfets perquè semblava que s’havia acabat la desfilada de ionquis per aquella escala.
A la porta del davant la Mercè, amb les nenes agafades a les cames, espantades, no deia res. Feia temps que havia reconegut el Marcel de La Orquídea, aquell que era tan guapo que s’havia embolicat amb la Trini abans que ella marxés. Ell no la va reconèixer ni ella li va dir.
dilluns, 9 de juliol del 2012
La Iguana
Un senyor a l’edat de la jubilació, prim, molt prim, tant que li destaquen les venes de l’espatlla al tors nu, arrugat, mot arrugat i amb els cabells llargs i sembla que rosos.
Texans, extremadament baixos i botes. Camina malament, una lesió al maluc li ha deixat marques evidents.
Va acompanyat de quatre amics, grans, al metro m’aixecaria per cedir-los hi el seient.
Em diu que vol ser el meu gos, clarament, ben fort. Corre prenent embranzida i es llença de cap al buit. Uns metres més avall hi té milers de persones que volen ser el seu gos, dels que, els més propers, ha de ser els encarregats d`esmorteïr l’impacte amb els seus braços, amanyagar-lo i ballar amb ell.
Però no passa el que s’esperava i aquest venerable senyor pica amb la seva boca amb algun cap o puny, cau al terra i desapareix per uns moments del mon exterior, li llencen una tovallola i uns segons després puja unes escales i torna a l’existència encaparrat en que vol ser el meu gos mentre li vessa sang dels llavis sobre el pit.
Hem tingut sort, avui no s’ha tallat amb ampolles trencades.
Aquest senyor, tenim la oportunitat de veure’l a la tele uns quants cops al dia en l’anunci de perfum Paco Rabane, tot glamour.
Es diu James Osterbergest, més conegut com Iggy Pop, la Iguana de Detroit.
Continua amb els mateixos gestos i trucs de fa trenta anys, o quaranta, quan era un noi rebel de barriada de ciutat obrera, que no veia futur i es castigava, (vull ser el teu gos).
Continua llepant-se les crostes o es una farsa?
Em va agradar el concert, m’agrada el rock, és la meva cultura, el que no sé és si cal ser en Peter Pan, no evolucionar ni créixer un mil•límetre.
Amb Gogol Bordello em va fer l’efecte que es pot evolucionar sense renunciar a ser. Vaig trobar més veritat en una cançó d’ells que a totes les cicatrius de la iguana.
Texans, extremadament baixos i botes. Camina malament, una lesió al maluc li ha deixat marques evidents.
Va acompanyat de quatre amics, grans, al metro m’aixecaria per cedir-los hi el seient.
Em diu que vol ser el meu gos, clarament, ben fort. Corre prenent embranzida i es llença de cap al buit. Uns metres més avall hi té milers de persones que volen ser el seu gos, dels que, els més propers, ha de ser els encarregats d`esmorteïr l’impacte amb els seus braços, amanyagar-lo i ballar amb ell.
Però no passa el que s’esperava i aquest venerable senyor pica amb la seva boca amb algun cap o puny, cau al terra i desapareix per uns moments del mon exterior, li llencen una tovallola i uns segons després puja unes escales i torna a l’existència encaparrat en que vol ser el meu gos mentre li vessa sang dels llavis sobre el pit.
Hem tingut sort, avui no s’ha tallat amb ampolles trencades.
Aquest senyor, tenim la oportunitat de veure’l a la tele uns quants cops al dia en l’anunci de perfum Paco Rabane, tot glamour.
Es diu James Osterbergest, més conegut com Iggy Pop, la Iguana de Detroit.
Continua amb els mateixos gestos i trucs de fa trenta anys, o quaranta, quan era un noi rebel de barriada de ciutat obrera, que no veia futur i es castigava, (vull ser el teu gos).
Continua llepant-se les crostes o es una farsa?
Em va agradar el concert, m’agrada el rock, és la meva cultura, el que no sé és si cal ser en Peter Pan, no evolucionar ni créixer un mil•límetre.
Amb Gogol Bordello em va fer l’efecte que es pot evolucionar sense renunciar a ser. Vaig trobar més veritat en una cançó d’ells que a totes les cicatrius de la iguana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)