Una pantalla de plasma amb la fotografia d’una dona que no conec.
Entren el fèretre
Mi Buenos Aires querido
cuando yo te vuelva a ver,
no habrás más pena ni Olvido ...
Canta en Gardel, sona tot el tango, i quan acaba, després de repetir que no hi haurà més pena ni oblit, en Dani s’apropa al faristol. El meu company de feina i fill de la Mercedes, la senyora de la tele de plasma a qui li devien agradar els tangos. Llegeix unes paraules, molt ben escrites, també divertides però sobretot plenes d’amor, amb alguna interrupció quan les llàgrimes l'aturen.
Sona una cançó lleugera dels setanta, d’aquelles tant sentides i oblidades, i prenen el micròfon els altres fills de la Mercedes, també una amiga. Tot molt ben escrit i ben llegit i ple d’amor de veritat.
Caminito cubierto de cardos,
la mano del tiempo tu huella borró...
Yo a tu lado quisiera caer
y que el tiempo nos mate a los dos.
Amb en Gardel s'acaba el comiat, un comiat laic. Les cerimònies religioses ens protegeixen en la distància, fem companyia des de lluny. Dissabte em vaig sentir un intrús, fent el fet allà on gent que s’estimava s’acomiadava de qui s’estimaven. Com espiar la primera nit dels joves amants.
