L’alberg de León sembla un hospici dels anys seixanta. Es el domini de “Las Carbajalas”. (Benedictines com la Teresa Forcades)
Dos dormitoris, un per homes i l’altre per dones.
Lliteres metàl•liques, blanques, estretes, sense escala.
Una monja, vestida de monja i amb veu de monja escombra la gent del pati amb els braços cridant
- Vamos chicos! La bendición del peregrino!
- Bendición! Bendición!
Tornen els recods d’infantesa i, sense voler-ho ni pensar-ho m’amago perquè no em vegi.
I pujo d’amagatotis al dormitori a buscar un endoll on carregar el mòbil.
divendres, 25 d’octubre del 2013
divendres, 12 de juliol del 2013
El Sagrat Cor de Jesús
Eren molt joves, cap d’ells tenia ni vint anys i no feia gaire que s’havien casat. Seguint una moda d’aleshores havien fet promesa de castedat, una moda amb un cert prestigi social que esdevenia , potser, vanitat quan es mantenia dins del matrimoni, i a més es feia públic.
Les primeres nits van ser difícils per en Josep, dormir amb ella, aquells llavis vermells! aquells pits! aquella olor!
La Maria era una dona jove, bella, esplendorosa.
Desprès de les oracions que els donaven prou força, la Maria li besava els llavis, molt suaument, li deia bona nit i jeia al seu costat del llit fins adormir-se.
Ell li donava gràcies a Déu per gaudir de l’esforç d’aquella prova i jeia al prop de la seva dona, avergonyit tanmateix de l’evidència de la seva masculinitat.
La Maria procurava no pensar-hi gaire, la seva mare li havia dit que estava boja, que aquesta mena de promeses eren impossibles d’acomplir, que no es pot anar contra la natura. L’orgull la feia sentir-se superior a tothom i li donava forces per mantenir-se verge.
Un any després ja s’hi havien fet, vivien en una mena de relació fraternal molt propera i polida, d’aquella estranya manera s’estimaven de debò.
No tots aquells que havien fet la promesa l’havien mantingut i ni en Josep ni la Maria no perdien cap oportunitat de recordar a tothom que ells sí, ells sí que mantenien la castedat, ells sí que eren forts i la seva voluntat ferma. La seva cosina Isabel, a qui visitava sovint, començava a estar-ne fins el capdamunt.
No gosaven dir que era com si Déu dormís entre ells, al centre del llit, tot i que ho pensaven.
Aquella primavera la Maria tenia molts somnis, estranys, confosos, sensuals i en tots ells hi havia coloms, volava amb els coloms, menjava veces, jeia amb coloms, fins i tot en covava els ous.
Tal com van venir els somnis van marxar, així que no li va donar més importància, ni tan sols li va comentar a en Josep. I ho va oblidar.
Cap al final d’aquella primavera no li va baixar la sang, no entenia perquè. Ja baixarà quan vulgui, no em preocuparé per aquesta fotesa! Pensava. Però a la següent lluna tampoc li va baixar, i els pits no estaven igual.
La seva mare li va di clar:
- Maria, estàs prenyada! Ja m’estranyava a mi tanta castedat!
Aquesta noticia tan absolutament extravagant la va deixar en un estat d’absoluta desorientació.
Allò era de tot punt impossible. Va repassar les nits dels darrers mesos, una a una, i no, no podia ser, de cap manera, si en Josep l’hagués penetrat mentre dormia ho hagués notat i sobretot, s’estimava el seu home, hi tenia tota la confiança.
Un parell de dies després, continuava sense entendre res, trista, li va explicar el seu estat al Josep i, a contracor, amb la veu petita i llàgrimes a les galtes li va preguntar si era cosa seva.
En Josep no entenia res, no sap com ni perquè es va posar dempeus i li va clavar un mastegot. Fort, violent.
En un breu moment li van passar davant dels ulls totes aquelles nits en que no va besar aquells llavis amb passió, que no va mossegar aquells pits, aquell ventre on mai va entrar.
I l’orgull es va esvair i va maleir Déu per haver-li permès entrar en el corruptor camí de la promesa.
En Josep va marxar corrents de casa seva, una bossa amb roba i la meitat dels diners. I mentre caminava, de nit pel carrer li ressonava el cap un únic pensament. - La Maria és una puta, m’ha enganyat i pretén amagar el seu pecat dient que jo l’he violat.
I va anar a beure sol. No podria suportar les mirades dels amics a qui havia mortificat exhibint la fidelitat a la promesa i a qui havia retret la seva feblesa. Mai més va tornar a casa.
La Maria no hi va trobar cap altre explicació, en Josep és un cabró, m’ha violat, m’ha pegat, ha agafat els diners i ha marxat.
Va imaginar el seu futur, sola, embarassada, menyspreada per haver trencat la promesa de manera tant evident, la seva mare dient-li que era ximple, la seva cosina Isabel, burleta: - Ja t’ho deia que així no es podia viure, els més estrictes de la promesa, que tant l’havien esperonat, girant-li l’esquena i culpant-la de seduïr el pobre Josep, que no havia pogut afrontar la vergonya i havia hagut de marxar.
I el ventre creixent.
La Maria va prendre una decisió.
La Maria va avortar i va marxar a un bordell de Nova Orleans, on es va tatuar al pit un cor sagnant amb una corona d’espines.
En Jesús no va néixer i tatuar-se un cor sagnant es va fer tant popular entre els mariners del Delta com els petons de l'apassionada Maria.
Les primeres nits van ser difícils per en Josep, dormir amb ella, aquells llavis vermells! aquells pits! aquella olor!
La Maria era una dona jove, bella, esplendorosa.
Desprès de les oracions que els donaven prou força, la Maria li besava els llavis, molt suaument, li deia bona nit i jeia al seu costat del llit fins adormir-se.
Ell li donava gràcies a Déu per gaudir de l’esforç d’aquella prova i jeia al prop de la seva dona, avergonyit tanmateix de l’evidència de la seva masculinitat.
La Maria procurava no pensar-hi gaire, la seva mare li havia dit que estava boja, que aquesta mena de promeses eren impossibles d’acomplir, que no es pot anar contra la natura. L’orgull la feia sentir-se superior a tothom i li donava forces per mantenir-se verge.
Un any després ja s’hi havien fet, vivien en una mena de relació fraternal molt propera i polida, d’aquella estranya manera s’estimaven de debò.
No tots aquells que havien fet la promesa l’havien mantingut i ni en Josep ni la Maria no perdien cap oportunitat de recordar a tothom que ells sí, ells sí que mantenien la castedat, ells sí que eren forts i la seva voluntat ferma. La seva cosina Isabel, a qui visitava sovint, començava a estar-ne fins el capdamunt.
No gosaven dir que era com si Déu dormís entre ells, al centre del llit, tot i que ho pensaven.
Aquella primavera la Maria tenia molts somnis, estranys, confosos, sensuals i en tots ells hi havia coloms, volava amb els coloms, menjava veces, jeia amb coloms, fins i tot en covava els ous.
Tal com van venir els somnis van marxar, així que no li va donar més importància, ni tan sols li va comentar a en Josep. I ho va oblidar.
Cap al final d’aquella primavera no li va baixar la sang, no entenia perquè. Ja baixarà quan vulgui, no em preocuparé per aquesta fotesa! Pensava. Però a la següent lluna tampoc li va baixar, i els pits no estaven igual.
La seva mare li va di clar:
- Maria, estàs prenyada! Ja m’estranyava a mi tanta castedat!
Aquesta noticia tan absolutament extravagant la va deixar en un estat d’absoluta desorientació.
Allò era de tot punt impossible. Va repassar les nits dels darrers mesos, una a una, i no, no podia ser, de cap manera, si en Josep l’hagués penetrat mentre dormia ho hagués notat i sobretot, s’estimava el seu home, hi tenia tota la confiança.
Un parell de dies després, continuava sense entendre res, trista, li va explicar el seu estat al Josep i, a contracor, amb la veu petita i llàgrimes a les galtes li va preguntar si era cosa seva.
En Josep no entenia res, no sap com ni perquè es va posar dempeus i li va clavar un mastegot. Fort, violent.
En un breu moment li van passar davant dels ulls totes aquelles nits en que no va besar aquells llavis amb passió, que no va mossegar aquells pits, aquell ventre on mai va entrar.
I l’orgull es va esvair i va maleir Déu per haver-li permès entrar en el corruptor camí de la promesa.
En Josep va marxar corrents de casa seva, una bossa amb roba i la meitat dels diners. I mentre caminava, de nit pel carrer li ressonava el cap un únic pensament. - La Maria és una puta, m’ha enganyat i pretén amagar el seu pecat dient que jo l’he violat.
I va anar a beure sol. No podria suportar les mirades dels amics a qui havia mortificat exhibint la fidelitat a la promesa i a qui havia retret la seva feblesa. Mai més va tornar a casa.
La Maria no hi va trobar cap altre explicació, en Josep és un cabró, m’ha violat, m’ha pegat, ha agafat els diners i ha marxat.
Va imaginar el seu futur, sola, embarassada, menyspreada per haver trencat la promesa de manera tant evident, la seva mare dient-li que era ximple, la seva cosina Isabel, burleta: - Ja t’ho deia que així no es podia viure, els més estrictes de la promesa, que tant l’havien esperonat, girant-li l’esquena i culpant-la de seduïr el pobre Josep, que no havia pogut afrontar la vergonya i havia hagut de marxar.
I el ventre creixent.
La Maria va prendre una decisió.
La Maria va avortar i va marxar a un bordell de Nova Orleans, on es va tatuar al pit un cor sagnant amb una corona d’espines.
En Jesús no va néixer i tatuar-se un cor sagnant es va fer tant popular entre els mariners del Delta com els petons de l'apassionada Maria.
diumenge, 30 de desembre del 2012
Codi de barres
Segons el diccionari de l'IEC: vincle . [LC] Lligam, especialment la relació, unió, sovint subjecció, que hi ha entre dues persones. Vincle moral. El vincle conjugal. Vincles de sang.
Les persones, com els elements de la taula periòdica, som per naturalesa lliures, ens podem moure per l’univers amb les úniques limitacions de les lleis de la física i la biologia. Com que sembla que amb aquestes lleis no n’hi ha prou, els éssers humans ens lliguem entre nosaltres, creem vincles que ens subjecten. A un territori, a altres éssers. Per assegurar l’espècie i l’estructura social.
Vincles de sang, pares, fills, germans, avis. Vincles legals, matrimoni, adopció, hipoteca. Vincles socials, amistat, església, escola, feina. Vincles d’amor , que podem associar o no amb qualsevol dels esmentats o dels que em deixo.
Els éssers humans, els homes i les dones, ens lliguem els uns als altres amb vincles de diferent naturalesa i força. Muntem xarxes a diferents nivells, diverses, interrelacionades, malles pluridimensionals entre les que ens movem i ens serveixen de referència, de brújula. Malles socials que ens mantenen a terra, fixats a un territori, nació, poble, barri. Fixats a les relacions, als vincles que ens subjecten.
Cada vincle té un nom i unes característiques determinades, establertes i conegudes per tothom. Exigeix un comportament determinat, esperat per tothom. El pare és el pare, la mare és la mare, l’avi és l’avi, l’amic és l’amic, el company de feina és el company de feina, el veí és el veí i el creditor és el creditor.
Un lligam, una soldadura, un cargol pot ser fort o no segons el que hagi de resistir, si el comportament és el que correspon al nom i característica del vincle la tensió serà menor, segurament el vincle que correspongui no patirà.
De vegades hi ha vincles sense etiqueta, ni nom, ni instruccions, ni adjudicació de comportament. Vincles fora de normes DNI, triats i regits només per amor i voluntat.
Vincles febles, subjectes a forces i tensions que venen de la resta de la xarxa, que demana constantment la etiqueta o codi de barres tatuat al crani que acrediti la seva naturalesa i el comportament que s’espera.
Extenuant i perdedora lluita contra el codi de barres.
Les persones, com els elements de la taula periòdica, som per naturalesa lliures, ens podem moure per l’univers amb les úniques limitacions de les lleis de la física i la biologia. Com que sembla que amb aquestes lleis no n’hi ha prou, els éssers humans ens lliguem entre nosaltres, creem vincles que ens subjecten. A un territori, a altres éssers. Per assegurar l’espècie i l’estructura social.
Vincles de sang, pares, fills, germans, avis. Vincles legals, matrimoni, adopció, hipoteca. Vincles socials, amistat, església, escola, feina. Vincles d’amor , que podem associar o no amb qualsevol dels esmentats o dels que em deixo.
Els éssers humans, els homes i les dones, ens lliguem els uns als altres amb vincles de diferent naturalesa i força. Muntem xarxes a diferents nivells, diverses, interrelacionades, malles pluridimensionals entre les que ens movem i ens serveixen de referència, de brújula. Malles socials que ens mantenen a terra, fixats a un territori, nació, poble, barri. Fixats a les relacions, als vincles que ens subjecten.
Cada vincle té un nom i unes característiques determinades, establertes i conegudes per tothom. Exigeix un comportament determinat, esperat per tothom. El pare és el pare, la mare és la mare, l’avi és l’avi, l’amic és l’amic, el company de feina és el company de feina, el veí és el veí i el creditor és el creditor.
Un lligam, una soldadura, un cargol pot ser fort o no segons el que hagi de resistir, si el comportament és el que correspon al nom i característica del vincle la tensió serà menor, segurament el vincle que correspongui no patirà.
De vegades hi ha vincles sense etiqueta, ni nom, ni instruccions, ni adjudicació de comportament. Vincles fora de normes DNI, triats i regits només per amor i voluntat.
Vincles febles, subjectes a forces i tensions que venen de la resta de la xarxa, que demana constantment la etiqueta o codi de barres tatuat al crani que acrediti la seva naturalesa i el comportament que s’espera.
Extenuant i perdedora lluita contra el codi de barres.
Herois
En Roger és el petit de casa, bé, tampoc tant petit perquè ja té vint-i dos anys. En Marc és el seu germà gran, deu anys més gran, abans vivia amb la seva dona en un piset del carrer de Felip II, va ser prou llest per llogar-lo, si no, ara el tindria embargat i deuria la hipoteca.
Amb l’Audi A3 que va comprar-se a base de tirar cable i col•locar endolls quan l’economia anava bé, acompanya la mare a la feina a l’Hospital de Sant Pau on fa d’infermera al Servei d’Urgències.
En Marc va separar-se fa més d’un any, de fet quan va acabar-se la feina. Com que cobrava una bona part del sou en negre l’atur no donava ni pel lloguer, cadascú de nou a casa dels pares. Una separació sense traumes, sense passió. Res a repartir, ni béns ni fills. Van malvendre la nevera i la rentadora. El llit se’l va quedar ella.
La mare és forta, petitona però forta. No hi ha qui l’aguanti. Prop de la seixantena. Tret de les dues baixes maternals, ha treballat sempre. Va fer la carrera d’ATS mentre treballava d’auxiliar de clínica, després convalidacions, reciclatges, especialitzacions i una gran quantitat de malalts, uns de reixits, d’altres morts.
A casa va pujar com va poder els dos nois. L’Enric, el seu home, ajudava.
L’Enric treballava en una sucursal bancària. No anava malament. Un dia va rebre una carta del departament de personal, amb cinquanta set anys el prejubilaven. No va quedar malament en qüestió de diners, una indemnització que va servir per acabar de pagar la hipoteca de l’apartament a Calafell i el cent per cent del sou.
En Marc estudia física a la Universitat, a l'escola sempre li havien anat bé les ciències. A la Universitat és diferent, tot és més difícil. Ha anat fent amb dificultats, sense treure cap curs complet ha arribat a mig tercer i aquest any no sap que fer, no té beca ni diners per a la matrícula. Tampoc no troba feina.
Ahir en Marc va sortir amb els amics a fer unes cerveses, encara en tenen per una Xibeca al parc, ja saben com fer-s'ho perqè els municipals no els enxampin i els multin. Més tard van anar a una casa ocupada, ell amb la intenció de trobar la Maribel, una companya de classe, es van trobar i van passar la nit junts.
Avui en Marc sent que és algú. Després d’haver passat una preciosa nit amb la Maribel han esmorzat, tard i han anat a la manifestació alternativa de la vaga general. Ell i la Maribel han trencat un caixer automàtic i han calat foc a uns contenidors d’escombreries per evitar els Mossos que els corrien al darrera i, agafats de la ma, volaven pels carrers foscos i humits de la ciutat.
La vergonya és a l'altre costat, podem guanyar-los per sempre més, podem ser herois per un dia.
I
I will be king
And you
You will be queen
Though nothing
Will drive them away
We can be Heroes
Just for one day
We can be us
Just for one day
I
I can remember
Standing
By the wall
And the guns
Shot above our heads
And we kissed
As though nothing could fall
And the shame
Was on the other side
Oh we can beat them
For ever and ever
Then we can be Heroes
Just for one day
Amb l’Audi A3 que va comprar-se a base de tirar cable i col•locar endolls quan l’economia anava bé, acompanya la mare a la feina a l’Hospital de Sant Pau on fa d’infermera al Servei d’Urgències.
En Marc va separar-se fa més d’un any, de fet quan va acabar-se la feina. Com que cobrava una bona part del sou en negre l’atur no donava ni pel lloguer, cadascú de nou a casa dels pares. Una separació sense traumes, sense passió. Res a repartir, ni béns ni fills. Van malvendre la nevera i la rentadora. El llit se’l va quedar ella.
La mare és forta, petitona però forta. No hi ha qui l’aguanti. Prop de la seixantena. Tret de les dues baixes maternals, ha treballat sempre. Va fer la carrera d’ATS mentre treballava d’auxiliar de clínica, després convalidacions, reciclatges, especialitzacions i una gran quantitat de malalts, uns de reixits, d’altres morts.
A casa va pujar com va poder els dos nois. L’Enric, el seu home, ajudava.
L’Enric treballava en una sucursal bancària. No anava malament. Un dia va rebre una carta del departament de personal, amb cinquanta set anys el prejubilaven. No va quedar malament en qüestió de diners, una indemnització que va servir per acabar de pagar la hipoteca de l’apartament a Calafell i el cent per cent del sou.
En Marc estudia física a la Universitat, a l'escola sempre li havien anat bé les ciències. A la Universitat és diferent, tot és més difícil. Ha anat fent amb dificultats, sense treure cap curs complet ha arribat a mig tercer i aquest any no sap que fer, no té beca ni diners per a la matrícula. Tampoc no troba feina.
Ahir en Marc va sortir amb els amics a fer unes cerveses, encara en tenen per una Xibeca al parc, ja saben com fer-s'ho perqè els municipals no els enxampin i els multin. Més tard van anar a una casa ocupada, ell amb la intenció de trobar la Maribel, una companya de classe, es van trobar i van passar la nit junts.
Avui en Marc sent que és algú. Després d’haver passat una preciosa nit amb la Maribel han esmorzat, tard i han anat a la manifestació alternativa de la vaga general. Ell i la Maribel han trencat un caixer automàtic i han calat foc a uns contenidors d’escombreries per evitar els Mossos que els corrien al darrera i, agafats de la ma, volaven pels carrers foscos i humits de la ciutat.
La vergonya és a l'altre costat, podem guanyar-los per sempre més, podem ser herois per un dia.
I
I will be king
And you
You will be queen
Though nothing
Will drive them away
We can be Heroes
Just for one day
We can be us
Just for one day
I
I can remember
Standing
By the wall
And the guns
Shot above our heads
And we kissed
As though nothing could fall
And the shame
Was on the other side
Oh we can beat them
For ever and ever
Then we can be Heroes
Just for one day
divendres, 13 de juliol del 2012
La Nita (I)
(Recuperat de 2009)
La Nita és més aviat petita, vesteix una faldilla per sota dels genolls, damunt d’unes mitges gruixudes d’un color cru. La brusa beige amb petits brodats de flors marrons, cordada fins el coll, damunt de tot un abric de llana amb el coll rodó, més curt que la faldilla , que ha passat més hiverns que els que se li podien demanar. Els cabells per damunt les orelles sense arracades, grisos, nets, ben pentinats, una boina blanca de costat. Maquillada, la línia dels ulls, les parpelles en blau, el color de les galtes i els llavis vermells, com maquillades du les sabates blanques de mig taló, amb aquells tintura que dissimula les puntes rascades i gastades.
Quan he tornat de treballar baixava la brossa, poc a poc, molt poc a poc. Ens hem creuat al tercer pis
- Que hi ha noi, bona tarda, avui fa fred de valent n’est pas?
M’he dutxat, he fet un mos, m’he canviat i he sortit , ens hem creuat un altre cop al segon, ara ella puja després de deixar la bossa al costat del contenidor perquè no pot obrir-lo i amb un panet de Viena acabat de comprar a la ma. El seu luxe.
Quan vaig arribar a viure a aquesta escala, els primers cops que ens vam trobar al replà li vaig baixar la brossa i li vaig anar a comprar el panet o la mica de llegum del sopar o del dinar de demà, i la Nita somreia agraïda i se’n tornava cap a casa trista perquè aquell dia no veuria el carrer.
Vaig trigar en adonar-me’n que per ella era el fet més important del dia, el que li donava sentit i ara em somriu sense haver-me d’agrair res.
La Nita va tornar de França a finals dels cinquanta quan els seus pares varen decidir que ja n’hi havia prou. Van deixar una ciutat petita de províncies per instal•lar-se a un pis petit de Sants, tercer amb entresol i principal, menjador, cuina, vàter i dues habitacions, una més gran, que havia estat la dels pares i l’altra més petita, que era i continua sent la seva.
Sort que en Joan, que ara es diu Jean, el seu germà gran va quedar-se a França, si no, no hi haguessin cabut.
Damunt del bufet hi té les fotografies, dels pares, del Joan i la Mireille el dia del seu casament, i els nens, que ho eren quan la guerra d’Indoxina on va quedar l'oncle. Parlava el català de casa i el francès de l’escola i del carrer, en poc temps va aprendre el castellà que calia per poder treballar i desenvolupar-se en aquella Barcelona.
I així va trobar feina a una editorial, s’encarregava de la correspondència i tot el que tenia a veure amb les relacions amb els representants de França, Bèlgica i Suïssa.
El tramvia i el despatx, any rera any, carta rera carta, trucada rera trucada, fins que les cartes van minvar i el telèfon va emmudir i la feina es va acabar. Ja no hi ha més feina per una dona ja carregada d’anys.
Ni marit ni fills, en Marià era casat.
Al colmado, a la fleca, a la coral de la parròquia l’apreciaven, els feia gràcia el seu accent i els seus modals tan pulcres, sempre bon dia, bona tarda, sisplau, gràcies o mercí, passi-ho bé, i la seva boina de costat, tan polida.
La Nita és més aviat petita, vesteix una faldilla per sota dels genolls, damunt d’unes mitges gruixudes d’un color cru. La brusa beige amb petits brodats de flors marrons, cordada fins el coll, damunt de tot un abric de llana amb el coll rodó, més curt que la faldilla , que ha passat més hiverns que els que se li podien demanar. Els cabells per damunt les orelles sense arracades, grisos, nets, ben pentinats, una boina blanca de costat. Maquillada, la línia dels ulls, les parpelles en blau, el color de les galtes i els llavis vermells, com maquillades du les sabates blanques de mig taló, amb aquells tintura que dissimula les puntes rascades i gastades.
Quan he tornat de treballar baixava la brossa, poc a poc, molt poc a poc. Ens hem creuat al tercer pis
- Que hi ha noi, bona tarda, avui fa fred de valent n’est pas?
M’he dutxat, he fet un mos, m’he canviat i he sortit , ens hem creuat un altre cop al segon, ara ella puja després de deixar la bossa al costat del contenidor perquè no pot obrir-lo i amb un panet de Viena acabat de comprar a la ma. El seu luxe.
Quan vaig arribar a viure a aquesta escala, els primers cops que ens vam trobar al replà li vaig baixar la brossa i li vaig anar a comprar el panet o la mica de llegum del sopar o del dinar de demà, i la Nita somreia agraïda i se’n tornava cap a casa trista perquè aquell dia no veuria el carrer.
Vaig trigar en adonar-me’n que per ella era el fet més important del dia, el que li donava sentit i ara em somriu sense haver-me d’agrair res.
La Nita va tornar de França a finals dels cinquanta quan els seus pares varen decidir que ja n’hi havia prou. Van deixar una ciutat petita de províncies per instal•lar-se a un pis petit de Sants, tercer amb entresol i principal, menjador, cuina, vàter i dues habitacions, una més gran, que havia estat la dels pares i l’altra més petita, que era i continua sent la seva.
Sort que en Joan, que ara es diu Jean, el seu germà gran va quedar-se a França, si no, no hi haguessin cabut.
Damunt del bufet hi té les fotografies, dels pares, del Joan i la Mireille el dia del seu casament, i els nens, que ho eren quan la guerra d’Indoxina on va quedar l'oncle. Parlava el català de casa i el francès de l’escola i del carrer, en poc temps va aprendre el castellà que calia per poder treballar i desenvolupar-se en aquella Barcelona.
I així va trobar feina a una editorial, s’encarregava de la correspondència i tot el que tenia a veure amb les relacions amb els representants de França, Bèlgica i Suïssa.
El tramvia i el despatx, any rera any, carta rera carta, trucada rera trucada, fins que les cartes van minvar i el telèfon va emmudir i la feina es va acabar. Ja no hi ha més feina per una dona ja carregada d’anys.
Ni marit ni fills, en Marià era casat.
Al colmado, a la fleca, a la coral de la parròquia l’apreciaven, els feia gràcia el seu accent i els seus modals tan pulcres, sempre bon dia, bona tarda, sisplau, gràcies o mercí, passi-ho bé, i la seva boina de costat, tan polida.
En Marcel (III) 1
La Mossa se li va llençar al damunt després que el seu company li hagués fet caure el ganivet d’un cop de porra al braç.
Hostia puta! Però si no té nas! Va cridar fastiguejada.
Amb el genoll a l’esquena per immobilitzar-lo li posava les manilles pel darrera, dessota la cara ensangonada se’n va adonar que en Marcel no tenia nas.
Donava cops de cap al terra lluitant amb la força professional que l’enclastava al terra, cridant amb una veu tan aguda com un ocellet caigut del niu , semblaven paraules però era absolutament inintel•ligible.
De jove tenia per costum anar a passar les nits al bar “La Orquídea”, a baix de tot del Torrent de les Flors. La samarreta ben arrapada i curta, texans acampanats, la bragueta lligada amb un cordó i bambes Victòria, els cabells llargs i arrissat afro. Unes cerveses, uns porrets i bon rock. De vegades fins i tot queia algun polvo.
Allà va conèixer la Trini, aquella rossa del Clipper, el bar del davant, on feia el carajillo cada matí quan sortia de casa. Ja s’hi havia fixat en una dona com la Trini, però no havia passat de mirar-la. Un vespre va aparèixer per La Orquídea amb la Mercè, la germana petita d’un amic, havien anat al cine, al Delícias i després una copa i una mica de ball.
Arraconada, amagant-se dins seu, amb l’esquena enganxada a la paret, fent-se petita, plorava amb el cap baix una dona morena, prima, molt prima amb una minúscula faldilla per un cos minúscul, unes pupil•les més grans que els mateixos ulls, dirigint la mirada cap en Marcel però sense veure’l.
Aquell mateix vespre es van embolicar. Tots dos tenien una certa experiència, s’ho van passar d’allò més bé. Sonava Led Zeppelin,” Whole lotta Love”.
La Trini va durar uns mesos, va desaparèixer del barri, ja no la veia al Clipper ni havia tornat a posar els peus a La Orquídea. La Mercè va dir-li que havia marxat al Marroc amb un francès que havia conegut aquell estiu a la platja de Castelldefels.
Al menjador seia un home més gran, abatut, amb cabells llargs, blancs, brut de sang que, estorat, es tocava tot el cos i es mirava sota la camisa buscant les ferides. No n’hi havia cap. La sang no era d’ell.
Trapis i més trapis.
Amb la Manoli van anar a buscar un quilet de cavall a Marsella, no se’n podien estar i, unes ratlles, un xut i quilòmetres amb un casset de Los Suaves, ¡Peligrosa María!. Un avançament no va sortir bé, va xocar amb una furgoneta que va rebentar la part dreta del cotxe, adéu Manoli, adéu aquella cara tan bonica d’en Marcel. Va tenir sort. Uns quants ossos trencats i part de la cara, el nas. Quan va arribar la policia va trobar dos cadàvers, un home mutilat i res més, ni quilets ni hòsties. Es veu que no viatjaven sols.
Van baixar en Marcel emmanillat i ensangonat en llitera per les escales, els veïns miraven per portes mig obertes, uns deien pobre noi!, altres contents, ja n’hi ha prou de camells! Satisfets perquè semblava que s’havia acabat la desfilada de ionquis per aquella escala.
A la porta del davant la Mercè, amb les nenes agafades a les cames, espantades, no deia res. Feia temps que havia reconegut el Marcel de La Orquídea, aquell que era tan guapo que s’havia embolicat amb la Trini abans que ella marxés. Ell no la va reconèixer ni ella li va dir.
Hostia puta! Però si no té nas! Va cridar fastiguejada.
Amb el genoll a l’esquena per immobilitzar-lo li posava les manilles pel darrera, dessota la cara ensangonada se’n va adonar que en Marcel no tenia nas.
Donava cops de cap al terra lluitant amb la força professional que l’enclastava al terra, cridant amb una veu tan aguda com un ocellet caigut del niu , semblaven paraules però era absolutament inintel•ligible.
De jove tenia per costum anar a passar les nits al bar “La Orquídea”, a baix de tot del Torrent de les Flors. La samarreta ben arrapada i curta, texans acampanats, la bragueta lligada amb un cordó i bambes Victòria, els cabells llargs i arrissat afro. Unes cerveses, uns porrets i bon rock. De vegades fins i tot queia algun polvo.
Allà va conèixer la Trini, aquella rossa del Clipper, el bar del davant, on feia el carajillo cada matí quan sortia de casa. Ja s’hi havia fixat en una dona com la Trini, però no havia passat de mirar-la. Un vespre va aparèixer per La Orquídea amb la Mercè, la germana petita d’un amic, havien anat al cine, al Delícias i després una copa i una mica de ball.
Arraconada, amagant-se dins seu, amb l’esquena enganxada a la paret, fent-se petita, plorava amb el cap baix una dona morena, prima, molt prima amb una minúscula faldilla per un cos minúscul, unes pupil•les més grans que els mateixos ulls, dirigint la mirada cap en Marcel però sense veure’l.
Aquell mateix vespre es van embolicar. Tots dos tenien una certa experiència, s’ho van passar d’allò més bé. Sonava Led Zeppelin,” Whole lotta Love”.
La Trini va durar uns mesos, va desaparèixer del barri, ja no la veia al Clipper ni havia tornat a posar els peus a La Orquídea. La Mercè va dir-li que havia marxat al Marroc amb un francès que havia conegut aquell estiu a la platja de Castelldefels.
Al menjador seia un home més gran, abatut, amb cabells llargs, blancs, brut de sang que, estorat, es tocava tot el cos i es mirava sota la camisa buscant les ferides. No n’hi havia cap. La sang no era d’ell.
Trapis i més trapis.
Amb la Manoli van anar a buscar un quilet de cavall a Marsella, no se’n podien estar i, unes ratlles, un xut i quilòmetres amb un casset de Los Suaves, ¡Peligrosa María!. Un avançament no va sortir bé, va xocar amb una furgoneta que va rebentar la part dreta del cotxe, adéu Manoli, adéu aquella cara tan bonica d’en Marcel. Va tenir sort. Uns quants ossos trencats i part de la cara, el nas. Quan va arribar la policia va trobar dos cadàvers, un home mutilat i res més, ni quilets ni hòsties. Es veu que no viatjaven sols.
Van baixar en Marcel emmanillat i ensangonat en llitera per les escales, els veïns miraven per portes mig obertes, uns deien pobre noi!, altres contents, ja n’hi ha prou de camells! Satisfets perquè semblava que s’havia acabat la desfilada de ionquis per aquella escala.
A la porta del davant la Mercè, amb les nenes agafades a les cames, espantades, no deia res. Feia temps que havia reconegut el Marcel de La Orquídea, aquell que era tan guapo que s’havia embolicat amb la Trini abans que ella marxés. Ell no la va reconèixer ni ella li va dir.
dilluns, 9 de juliol del 2012
La Iguana
Un senyor a l’edat de la jubilació, prim, molt prim, tant que li destaquen les venes de l’espatlla al tors nu, arrugat, mot arrugat i amb els cabells llargs i sembla que rosos.
Texans, extremadament baixos i botes. Camina malament, una lesió al maluc li ha deixat marques evidents.
Va acompanyat de quatre amics, grans, al metro m’aixecaria per cedir-los hi el seient.
Em diu que vol ser el meu gos, clarament, ben fort. Corre prenent embranzida i es llença de cap al buit. Uns metres més avall hi té milers de persones que volen ser el seu gos, dels que, els més propers, ha de ser els encarregats d`esmorteïr l’impacte amb els seus braços, amanyagar-lo i ballar amb ell.
Però no passa el que s’esperava i aquest venerable senyor pica amb la seva boca amb algun cap o puny, cau al terra i desapareix per uns moments del mon exterior, li llencen una tovallola i uns segons després puja unes escales i torna a l’existència encaparrat en que vol ser el meu gos mentre li vessa sang dels llavis sobre el pit.
Hem tingut sort, avui no s’ha tallat amb ampolles trencades.
Aquest senyor, tenim la oportunitat de veure’l a la tele uns quants cops al dia en l’anunci de perfum Paco Rabane, tot glamour.
Es diu James Osterbergest, més conegut com Iggy Pop, la Iguana de Detroit.
Continua amb els mateixos gestos i trucs de fa trenta anys, o quaranta, quan era un noi rebel de barriada de ciutat obrera, que no veia futur i es castigava, (vull ser el teu gos).
Continua llepant-se les crostes o es una farsa?
Em va agradar el concert, m’agrada el rock, és la meva cultura, el que no sé és si cal ser en Peter Pan, no evolucionar ni créixer un mil•límetre.
Amb Gogol Bordello em va fer l’efecte que es pot evolucionar sense renunciar a ser. Vaig trobar més veritat en una cançó d’ells que a totes les cicatrius de la iguana.
Texans, extremadament baixos i botes. Camina malament, una lesió al maluc li ha deixat marques evidents.
Va acompanyat de quatre amics, grans, al metro m’aixecaria per cedir-los hi el seient.
Em diu que vol ser el meu gos, clarament, ben fort. Corre prenent embranzida i es llença de cap al buit. Uns metres més avall hi té milers de persones que volen ser el seu gos, dels que, els més propers, ha de ser els encarregats d`esmorteïr l’impacte amb els seus braços, amanyagar-lo i ballar amb ell.
Però no passa el que s’esperava i aquest venerable senyor pica amb la seva boca amb algun cap o puny, cau al terra i desapareix per uns moments del mon exterior, li llencen una tovallola i uns segons després puja unes escales i torna a l’existència encaparrat en que vol ser el meu gos mentre li vessa sang dels llavis sobre el pit.
Hem tingut sort, avui no s’ha tallat amb ampolles trencades.
Aquest senyor, tenim la oportunitat de veure’l a la tele uns quants cops al dia en l’anunci de perfum Paco Rabane, tot glamour.
Es diu James Osterbergest, més conegut com Iggy Pop, la Iguana de Detroit.
Continua amb els mateixos gestos i trucs de fa trenta anys, o quaranta, quan era un noi rebel de barriada de ciutat obrera, que no veia futur i es castigava, (vull ser el teu gos).
Continua llepant-se les crostes o es una farsa?
Em va agradar el concert, m’agrada el rock, és la meva cultura, el que no sé és si cal ser en Peter Pan, no evolucionar ni créixer un mil•límetre.
Amb Gogol Bordello em va fer l’efecte que es pot evolucionar sense renunciar a ser. Vaig trobar més veritat en una cançó d’ells que a totes les cicatrius de la iguana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)