L’A i jo vam anar a una d’aquelles festes populars de recuperació d’espais que es feien a finals dels '70 i primers'80 a la Ciutadella i al Born. Aquella nit era al Born. D’esma, pel costum de sortir els dissabtes.
Dins de l’antic mercat un escenari o actuava no se qui. La Mirasol o La Plateria o la Dharma o potser La Banda Trapera del Rio, és impossible de recordar, no recordo ni si es pagava entrada. Una mica de música, unes cerveses, uns petes i unes voltes per dins i per fora a veure com estava l’ambient. Qui no estava gaire animat erem nosaltres.
Ja començàvem a marxar i s’ens van plantar al davant dues noies jovenetes, amigues de la germana petita d’algu, B i C. B era una preciositat i em mirava als ulls amb un somriure d’orella a orella.
- Ei, hola! Acabem d’arribar, com està això?
- Com sempre, res d’interessant.
- Potser sí, ens heu trobat a nosaltres!
- Sí, he... nosaltres ja marxem.
I com dos idiotes vam marxar cap a casa deixant C i, especialment, B, el seu somriure i la seva joventut en aquella nit barcelonina plena de promeses.
Anys després encara recordo aquell somriure i em pregunto perquè no em vaig quedar.
Pel camí va apareixent gent, de tota mena i només, només de tant en tant hi ha somriures que il•luminen, persones que fan prou llum com per, prop d’elles, caminar amb alegria i sense por de caure, que et fan més bò, més savi i més bell.
Caminar a la seva llum, sense encegar-se ni apagar la flama.
1 comentari:
És molt maco això que dius, sobretot si no es demana res a canvi... :)
Publica un comentari a l'entrada